L'ou (frikiàtic) encara balla

Acabo de moment la temàtica tradicional i religiosa amb una inevitable referència a una altra festa que, per casualitat, ha coincidit aquest any amb Santa Júlia i Santa Rita i Santa Quitèria i totes les altres.

Corpus sol celebrar-se gairebé sempre pel juny, de prop o de lluny, però aquest any anem molt avançats.

La festa ja no és el que era, amb aquelles llarguíssimes processons d’abans, tan distretes. Durant segles la diada va ser festiva i expliquen que havien arribat a desfilar, per la ciutat de Barcelona, més d’un centenar de comparses. Sants, santes, gegants, cap-grossos i bestioles mostraven la fatxenderia gremial. A l’Auca del Senyor Esteve hi ha una escena hilarant, amb la processó i el nen, l’Estevet, disfressat em sembla que de Sant Juan Baptista amb el be i tot.

Els paperets i les serpentines, els domassos als balcons, la ginesta, tot plegat esclatava abans, en aquesta festa eucarística amb molts referents ancestrals. La processó grossa a Barcelona era la de la Catedral, però hi havia parròquies que feien ‘la seva’ processó en un altre dia, per no interferir. Crec recordar que a Santa Madrona l’havien feta per Sant Joan i a l’església de les monges del Sortidor, on jo anava a escola, per Sant Pere.

Un referent curiós és aquest ou ballador. Em sobta veure tanta gent badant, encara, davant d’aquests brolladors guarnits amb flors i cireretes, és bonic I tradicional. Com que no vull semblar el Costumari Amades, deixo aquí la cosa, he anat a fer un volt per veure uns quants ous saltimbanquis i hi havia una gentada de por, pel centre: jubilats i jubilades, estudiants, turistes, molts badocs, vaja. Quatre cinquenes parts de la ciutat estan en obres i a sota les llambordes i l’asfalt no sé si hi ha la platja, però de pols i de canonades sí, que n’he vist, i restes de pedrots que qui sap quines històries ens podrien explicar. Com ara aquestes piles de runa del pobre cinema París, fet farinetes, ja, desaparegut per sempre.

Per cert, insisteixo: qui s’ha inventat això de les botigues sense porta amb la música estrident i diversa vessant per les voreres? Santa Rita, patrona dels impossibles, que les botigues tornin a tenir porta i aparadors convencionals, sisplau. O m'agafarà un atac de ràbia i hauré d'invocar Santa Quitèria.

22 de maig: Santa Júlia i Santa Rita

Corro el risc que el blog sembli un blog de contingut religiós, amb aquests darrers posts que us he engaltat, però avui em veig obligada, per raons òbvies, a parlar de les santes del dia: Santa Júlia i Santa Rita.

A una servidora li van posar Júlia com la meva àvia materna, que va morir molt jove. Al meu germà li van posar Isidre, Sidro, com l'avi patern, nom d'un sant de molta tradició rural encara que amb això de ser madrileny hi hagi qui li tingui mania i vulgui retornar als llunyas temps de Sant Galderic pel que fa al patronatge camperol. Era un bon costum aquell de posar a la gent noms de padrins, oncles i familiars diversos, encara que com que mai no estem prou contents, sovint a molta gent no li feia prou el pes la qüestió i li semblava una imposició patriarcal i obsoleta.

Les darrers dècades han esberlat moltes tradicions en nom d’una mal entesa rebel·lia i tothom es va afanyar a cercar per als seus nadons noms que volien ser originals i que deien molt del tarannà sociològic de la nissaga. No era el mateix dir-se Meritxell que Jennifer, per exemple. Fa anys, quan un noi et deia que es deia Roger i, a més fumava en pipa, ja comptava amb una aura nostrada molt escaient. En canvi, un Chicho, Lolo o Pepe, no eren el mateix, d’entrada.

Els noms originals van deixar de ser-ho i ara ens trobem amb un gavadal de Martes, Marcs, Meritxells, Iolandes, Noemís i fins i tot Kevins. Amb la immigració diversa, els noms infantils han acollit un amplíssim ventall de varietats sorprenents. Per què molts hispanoamericans i filipins, segons d’on son, tenen tanta afició a posar noms ianquis, quan les seves mares i àvies, pares i avis, rumbegen noms superoriginals i encisadors? Un nom molt posat en aquests darrers anys, tant a forasteres com autòctones és el de Joselin, que he vist escrit, a l'escola, de cinquanta mil maneres: Jhocelyn, Jocelhin, Jocelyn, Jhoselin, talment com aquella història del senyor Canyameres, Canyameras, Cañameras, Cañameres, Canyemeres, que es recull en molt bona traducció catalana a la versió de les Tafalitats de Karl Valentin, que crec és obra d'en Feliu Formosa.

Quan jo era jove el meu nom era estrany i no agradava ningú, ni a mi mateixa. Aleshores hi havia moltes Roses i Rosers, noms bellíssims, avui de baixa. Jordi ha estat sempre incombustible, encara que hi ha opinions sobre que el fet que resulta un nom molt adient pels jovenets, el mateix que l’anglosaxó Robin, amb qui comparteix sons vocàlics, però que no fa massa per a un senyor madur. És també curiós el canvi de sexe montserratí, per cert.

Que la cosa va a modes, és evident. Que tot és relatiu, també. Avui dir-se Júlia és gairebé una vulgaritat, n’hi ha a piles, i sovint pel carrer crec que em criden, em tombo, i veig que l'objecte i subjecte de la crida es una nena de bolquers que comença a caminar de quatre grapes, cosa que em fa somriure perquè al cole em deien que el meu nom ‘era de vella’, les col·legues. El patronatge juliero no ha estat massa esponerós pels nostres verals, malgrat que la santa té prestigi reconegut. Cercant per la ciutat santa d’internet he trobat parròquies dedicades a la meva patrona per les amèriques, ves, quines coses.

El dia del meu sant era poc conegut perquè una de més famosa, Rita, li aixafava el protagonisme. Santa Rita, encara que el seu no és un massa freqüent, té molts seguidors i per aquestes paradoxes del nostre temps la seva festa ha anat en alça i el seu altar de l’església de Sant Agustí, de Barcelona, amb el mercat de roses a la plaça, genera llarguíssimes cues de devots i devotes. Les roses de Santa Rita comprenen una mena de ritual una mica complicat, s’han d’assecar, cremar... Es, com se sap, patrona dels impossibles. Hi ha gent que m’ha dit que no se li han de demanar impossibles amorosos, ja que ella va patir en el seu matrimoni i no està per romanços. També hi ha malfiats que diuen que Santa Rita et fa favors però que se’ls cobra, cosa que em sembla molt irreverent. Potser ve d’aquí allò de santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita, con un poco de jabón no se quita el corazón... Hi ha hagut Rites famoses com una Rita la cantaora, que no sé qui era, però que he sentit anomenar moltes vegades, que t'ho faci Rita la cantaora, et deien, amb mala sombra, quan no et volien complaure. Javier Krahe té una cançó molt punyent, Si lo llego a saber, en la qual un amant contrariat invoca aquesta Rita malèfica en la tornada:

Anoche te vi por la calle,entrabas sonriente a un portal.

La mano de un novio en tu talle - morboso detalle -me sentó fatal.
Seguro que estás todo el día metida en la cama con él,

le obsequias tu ninfomanía,y aromas la orgía con rico Channel.

Si lo llego a saber,

desde luego el perfume te lo compra Rita,si lo llego a saber,

me enamoro de otra. De ti... ¡quita , quita!¡Quita, quita, si lo llego a saber ...!

En el temps de les estampes, em costava molt de trobar-ne de Santa Júlia, cosa que em feia envejar les Pepites, Magdalenes o Isabels, que no tenien tantes dificultats per accedir a la seva patrona. Era freqüent que la gent no recordés el meu sant, és clar. Fa anys el dia del sant era molt important, però amb el temps i la secularització de la societat ha minvat la seva importància, fins i tot moltes d'aquelles vides heroiques i exemplars són molt qüestionades, històricament dubtoses, moralment, fins i tot, inquietants. De tota manera, jo, si ara tingués, per miracle diví, un fill tardà, cercaria a la genealogia familiar el nom adient i no m’estaria d’orgues, segur que entre els avis, besavis i rebesavis trobava alguna cosa que em fes el pes. A mi, és clar, i al pare de la criatura, perquè en això mai no es pot comptar amb l’interessat, que encara no parla, quan el bategen, ja sigui de forma religiosa o laica.

Jo crec que a la llarga és la persona qui fa bonic o lleig el nom i no a l’inrevés, la veritat. Al capdavall, el nom no fa la cosa, perquè, com deia, precisament, Julieta, la rosa no deixaria de ser una rosa encara que portés un nom diferent. Sí, però... de nosaltres, com de les roses, en restarà, tan sols, el nom. I per poc temps, si no és que algun parent el recupera i el posa a algun descendent nostre, protagonista involuntari de l’incert esdevenidor que no arribarem a conèixer. Els bateigs o no són o ja no són el que eren, avui ningú no cantaria aquelles barbaritats que la mainada del carrer baladrejava a la sortida de l'acte religiós, amb el nadó vestit de batista, sovint un vestit que passava de pares a fills i d'oncles a nebots: tireu avellanes que són torrades, tireu confits, que són podrits, si no en voleu tirar, el nen es morirà... Qualsevol se n'estava, ves.

Dels maigs d'abans

Suposo que moltes persones de la meva edat, noies sobretot, havien celebrat a l’escola, durant el mes de maig, el mes de Maria.

La cosa estava molt bé, perquè trencava la monotonia escolar de l’època. Acostumàvem a portar flors, generalment, en el meu cas, comprades a modestes floristes ambulants del barri, ciris i d’altres estris decoratius, i ja a finals d’abril es muntava un altar a cada aula, molt reeixit i perfumat. Aleshores, cada tarda, s’encenien els ciris, es llegien i recitaven oracions, i es cantaven cançons dedicades a la Mare de Déu, el hit era la de la Verge de Fàtima i la cova d'Iria, ave, ave, ave Maria. Les lectures comprenien unes ‘exemples’ molt distrets, petites narracions sobre miracles marians, de vegades una mica truculentes.

A mi una de les cançons que m’agradava més era una de les poques en català que ja havia cantat la meva mare a escola. Feia ‘al matí cap al llevant, quan neix el dia, les campanes van dient, Ave Maria. Beneït sigui sempre el nom teu, verge Maria, Mare de Déu’. La cançó va repassant totes les hores del dia i lloant la Mare de Déu. M’evocava tot un món llunyà i rural, de camps i flors, de campanes de l'àngelus i paisatges beatífics, no n’he sabut trobar la lletra sencera. En aquella època, escoltar o cantar coses en català tenia un valor afegit i emotiu immens.

Era en aquells anys molt famós el cromo religiós, l’estampa, que es col·leccionava amb cura, moltes provenien de comunions i d’altres es podien també comprar. Hi havia estampes més ‘modernes’ però un gran nombre reproduïen quadres famosos, com ara els de Murillo, pintor que reivindico, perquè va molt més enllà de l’etiqueta ensucrada que li han posat, perquè va ser un home molt treballador que va poder viure en pau, i perquè a més de les Mare de Déus convencionals va reflectir tot un món de pobres, infants i vells, encisador. És un pintor que trenca amb els tòpics de l’artista bohemi i arrauxat, es va adaptar al que calia fer, és clar, i va pintar el que li encarregaven i pagaven, en general, com fem tots, al capdavall. Expliquen que tothom l'estimava, cosa que té molt de mèrit. M’agrada molt aquesta Sagrada Família de l’ocellet, és encisadora, amb un Sant Josep jove, tendre i baronívol, més enllà de tants tòpics diversos.

Una vegada vaig fer de Murillo jo, en una obra de teatre que es va inventar una professora jove i dinàmica. Figurava que jo m’adormia i somniava en la Immaculada, aquella tan convencional que tots coneixem. La nena que feia de verge era molt bonica, amb uns llargs cabells negres. El que va costa més va ser comptar amb uns angelets creïbles. I després, és clar, quan jo em despertava, la pintava. L’obreta es deia ‘El sueño de un pintor’ i va ser aquell un dels pocs papers importants de la meva vida, jo anava amb bigotis pintats i boina de costat, suposadament d’artista, encara que dubto que Murillo anés vestit d'aquella manera.

Carlos Cano, en aquella havanera tan bonica de la noia que toca el piano quan Sevilla està en silenci, recordant el seu estimat que és a Cuba, menciona el pintor d’una forma gràfica i contundent: ‘tiene color de Murllo la siesta triste de aquel salón...’ Jo, que, per desgràcia, encara no he estat a Sevilla, em temo que m’he format de la ciutat una imatge mítica i extraordinària que potser, com tots els somnis, no és certa. Però... qui sap.

Tinc un sonet sobre el tema d'aquell mes de maig antic, el copio:

Mes de Maria


Altars del mes de maig, guarnits de satalies,
Amb una verge jove guaitant els pecadors,
Des d’un pobre escambell, comptant el pas dels dies,
Enmig d’un bosc de ciris i clavells de colors.

Cançons on s’abaltia el so de les campanes,
Pregàries i miracles i vides exemplars,
Coloms de Barcelona, perduts a les baranes,
Homes sense esperança en les foscors dels bars.

I uns cavallets de fira, amb un xicot errant,
Que sabia el misteri d’algun món amagat
Als camins que es perdien, més enllà del terrat.

Fins la més gran misèria s’enyora algun instant,
Quan les ales lleugeres d’una fada inconstant
Deixen perfum de lliris a l’armari tancat.



Pel mes de maig hi havia les comunions, les comunions d’aleshores, obligatòries i solemnes. A l’escola ens havien passat alguna vegada una peli adient a l'època, ‘Un traje blanco’, en la qual un nen pobre vol un vestit de comunió de color blanc. El seu pare no té peles i fa les mil i una, el pobre home, per aconseguir-lo. Feia plorar molt. El nen pobre era Miguelito Gil, que va tenir una breu carrera cinematogràfica infantil. Una altra pel·lícula que ens van passar a l’escola, on sortia el mateix actor, era ‘Recluta con niño’. Quins temps, quins costums, quines pelis. Què llunyanes ens semblen ara! Per cert, malgrat que la dita popular fa ‘de prop o de lluny, Corpus pel juny’ sembla que aquest any que tot va tan avançat per qüestions llunàtiques, tindrem Corpus –i ou com balla- pel maig.

La TROBADA!!!!!!

Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle... (Ronsard)

L’Arare em diu que vol crònica dels fets d’ahir.

No sé què puc escriure sense que sospitin que vull fer la pilota o ensabonar l’organització, estem més avesats a llegir crítiques negatives que positives i quan en llegim de positives, com que som desconfiats, ens ve al cap aquella dita catala: quan em fas festes i no me’n solies fer, o em necessites o m’has de menester.

Precisament, abans d’ahir, a La Contra de La Vanguardia, Paul Preston manifestava que un dels grans defectes vigents en el món, sobretot acadèmic, hispànic, és l’enveja. Jo afegiria que no tan sols en l’acadèmic i faig extensiva la hispanitat a la nostra nació catalana, també, encara que sovint ens plau pensar que som diferents.

Però la veritat, al menys la que jo vaig percebre, és que tot va ser excel·lent, ahir a la tarda, a Vallromanes: l’organització, magnífica, les presentacions, mesurades i emotives, la música, agradable i, sobretot, es va gaudir del tarannà blogaire que feia que et sentissis com a casa i que et semblés que tantes persones amb les quals tan sols t’has llegit et resultessin molt properes, talment com si pertanyessin físicament al veïnat, que per això hi ha també veïns de dalt i de sota.

Suposo que per als promotors va ser la realització d’un somni, un somni mesurat, és clar, possible, però tots sabem quants somnis possibles s’esberlen pels camins de la realització material si no hi ha al darrera algú capaç de fer-los realitat. El llibre, excel·lent, també. Personalment, si fos ara potser hi enviaria un altre post, però crec que això ens passa sempre, quan cal triar.

El Toni va tenir l’amabilitat de citar una frase meva, precisament en el moment en què jo estava mes o menys repetint a Gulchenruz, jove promesa blogaire, el mateix: quan seràs vellet i jo ja no hi sigui, pensaràs, ‘jo hi era’. I és que la majoria de gent era jove, molts amb criatures petites que animaven el tema amb les seves corredisses i rialles, d’altres, fadrins, com dèiem abans, i vull imaginar que més d'un embolic amorós en sorgirà, dels verals juvenils de la blogueria. Una es fa gran i ja pensa en termes enyoradissos en un futur on no hi serà present, és així, la vida.

Trobareu fotografies, comentaris i moltes coses més a molts blogs, així que no m’estendre més. Espero que aquest llibre sigui el primer d’una llarga col·lecció i que també la trobada tingui continuïtat. Des de la finestra cap al món, que és aquest meu ordinador, i com fèiem a l’escola en aquelles assemblees Freinet, ara una mica oblidades:

FELICITO... TOTS ELS ORGANITZADORS DE LA TROBADA, COMENÇANT PEL TONI IBÁÑEZ, QUE N’HA ESTAT ‘L’ALMA MÀTER’.
PROPOSO... QUE TOT PLEGAT TINGUI CONTINUÏTAT VIRTUAL I NO VIRTUAL
CRITICO... NO CRITICO ABSOLUTAMENT RES, TOT VA SER PERFECTE. Bé, critico una mica els qui no es van animar a enviar el seu post per estranyes manies subliminals i/o que no van venir a fer gresca a la trobada. I em critico pietosament a mi mateixa per haver escrit un vers humorístic de poca volada intentant fer rimar 'els cent' catalogats, seguint la proposta del Francesc Puigcarbó, el trobareu aquí. Ja sabeu que tinc un vessant patufetístic incontrolable.

Imatges retrobades

Tinc por que demà, en la trobada catosfèrica, no em topi amb algú que conec per alguna fotografia penjada al blog i no el reconegui, no seria la primera vegada que em passa. Quan vaig fer Humanitats a la UOC, on a tots els emails hi havia una fotografia de carnet, sovint em costava reconèixer la gent, a les trobades presencials, i de vegades hi havia qui es pensava que no el volia saludar.

La imatge real d’una persona té molts matisos que cap fotografia, ni tan sols una pel·lícula, no poden reflectir. Per això, moltes vegades, la realitat no respon a la imatge prèvia de la fotografia. El cinema ofereix una imatge física sovint molt diferent de la real i sovint, en veure els actors o persones conegudes en persona, moltes vegades ens deceben o, en tot cas, no responen a allò imaginat. Persones que passarien desapercebudes pel carrer desvetllen passions des de les pantalles lluminoses. Per això, també, afortunadament, lletjors aparents o defectes físics que provoquen complexos diversos, són abaltides per la personalitat, per la vida, i s’obliden quan es coneix la gent en directe, amb tota la seva complexitat i diversitat humana.

Quan no hi havia fotografies, el recurs, sobretot de la gent benestant, eren les estàtues i les pintures. Dels temps més antics, les pintures moltes vegades s’han esborrat i en resten les estàtues, despintades, car, probablement, tenien colors, com aquesta de Juli Cèsar que han trobat al llit del Roïne, riu ara d’actualitat per motius que no venen al cas, de moment. Durant aquests darrers temps he vist desfilar vers el dubtós més enllà un nombre important de parents i coneguts, grans i no tan grans, dels quals me'n restarà, tan sols, alguna fotografia que contribuirà a fer-nos mantenir el seu record. Els pobres d’abans, sense fotos, sovint penso que devien tenir moltes dificultats per recordar. En tot cas, tot plegat és vanitat, arribarà un moment en què ningú no ens recordi.

Perpetuar la nostra imatge és una estranya fal·lera ben humana. La fotografia digital ha abaratit el tema i ara ens podem permetre retratar-nos i filmar-nos democràticament, fent tot tipus de bestieses. Els principis de la fotografia mostraven uns retrats molt semblants a les pintures, amb la gent seriosa, que poques vegades somreia. Era un moment transcendent i com a tal es vivia. Somreien, en tot cas, les actrius de cabaret, somriures picants, encisadors, des d’aquelles postals una mica agosarades.

Fins i tot avui, quan cal fer una fotografia formal hi ha que opta, encara, per la professional, la d’estudi, que, en la meva opinió, està absolutament passada de moda i gairebé fa riure. Però les fotos de casament, de comunió, encara recorren a aquestes falses postures, amb ínfules artístiques, esfumats i lluminositats diverses, moltes vegades. Per no fer llenya d’aquests vídeos d’encàrrec, que semblen petites pel·lícules, amb postes de sol i mirades perdudes en l’infinit, amb el mar o paisatges eteris al darrere, emmarcant l’amor de la parella a punt de maridar-se.

En una de les notícies publicades sobre la troballa, parlen de la preocupació de César per tapar-se la calba, ja fos amb pentinats forçats, encara vigents, o amb una corona de llorer, cosa que ell es va inventar. Hi ha coses que no canvien o que canvien ben poc. Diuen que possiblement el bust fos llençat al riu en moments de canvis polítics en els quals no tocava ser seguidor de Juli Cèsar i conservar-ne una imatge resultava perillós o inconvenient. M'ha recordat tot plegat el retorn d'un bust de Macià, avui al Museu d'Història, per part d'un drapaire del Poble-sec, que l'havia amagat des dels temps de la postguerra, encara que l'avi no va haver de passar tants segles remullat, és clar.

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos