JOAQUIM CARBÓ, SANT JORDI 2024 I EL SEU 'COSTUMARI GRIS'

 

El dia de Sant Jordi, pel matí, amb la meva amiga, la també escriptora Montserrat Galícia, vam anar,  després d'esmorzar a LAIE, a la parada de l'Editorial Stonberg. Ens va fer una gran il·lusió, personal i literària, veure i poder saludar l'escriptor Joaquim Carbó, que ha publicat un llibre de narracions, Costumari gris, el qual vam comprar i ens va signar.

Joaquim Carbó pertany a aquesta minoria de grans escriptors d'edat avançada els quals, malgrat estar en actiu i comptar amb una trajectòria impressionant, de qualitat i admirable en molts aspectes, no son tan presents en els mitjans i en els programes sobre literatura com caldria. I encara bo si de tant en tant els recorden.

Carbó, en el passat mític, va vendre un munt de llibres de 'La casa sota la sorra', encara molta gent recorda l'autor per aquell títol, lligat a l'imaginari de tantes generacions, però, paradoxalment, no sembla que això hagi aconseguit que l'obra per adults de l'autor hagi comptat amb la difusió esperada i merescuda. Encara més, l'atzar, sovint injust, dels premis literaris, ha situat en més d'una ocasió l'autor en el lloc  del finalista. A la meva edat ja no crec gaire en la justícia dels premis, en general.  Molts interessos i motivacions es barregen en la seva concessió i, a més a més, els criteris dels jurats també son atzarosos i subjectes a modes i conveniències editorials.

Al recordat Paco Candel, en una ocasió, li vaig sentir a dir que no es presentava a premis de poesia ja que podia ser que no fossis de la moda poètica que seguia la gent del jurat. Els resultats de les vendres santjordianes ja reflecteixen prou com van les coses, la gent que surt a la tele, en general, té la promoció assegurada. No vull pas dir que els mediàtics siguin millors o pitjors que els altres, hi ha de tot a tot arreu, però el que sí que hi ha son autors i autores, fins i tot grups editorials, que no surten mai enlloc.

Ja he comentat en més d'una ocasió el cas d'Olga Xirinacs. En podria citar d'altres, si sobrevius, vas fent, i arribes a molt vell o vella, -el cas de les dones crec que encara és més freqüent, pel que fa a l'oblit per part de determinades capelletes-, pot ser que, al fregar el centenari, et facin alguna entrevista, fins i tot. També pots tenir sort si estàs vinculat a alguna ciutat, poble o barri i, a nivell local, et tenen en compte de tant en tant.

Joaquim Carbó té noranta-dos anys i és autor de més d'un centenar de títols diversos, de tots els gèneres, molts dels quals per a públic adult. Ha estat un autor amb força relació amb els ambients literaris, ha rebut premis, reconeixements diversos... però poca atenció, crec, per part d'un públic molt poc fidel al seu imaginari, cosa que, en el present, s'ha agreujat. Agafeu qualsevol lletraferit nostrat i demaneu-li que us citi uns quants títols actuals d'aquest autor, a veure si se'n surt. 

És clar que diuen que un terç de persones del país no llegeix mai res, de grans. A l'escola constato que es llegeix força. I qui llegeix llegeix, en general, a modes i tendències, o allò que li ofereixen llegir, de franc, al club de lectura del barri. He trobat una entrevista a Joaquim Carbó de fa un parell d'anys on esmenta molts dels problemes actuals en el camp lector i comenta una cosa que jo, de vegades, també he comentat: que el sistema escolar, exitós en molts aspectes, ha 'fet' més escriptors que no pas lectors.

I, això sí, sobretot sorgeixen escriptors de 'novel·la', molts famosets televisius tenen interès en escriure 'una novel·la', precisament. No vull caure en la queixa, per altra banda jo també escric, crec que no pas malament del tot, sense gaire èxit, la veritat.

No puc comentar les narracions del 'Costumari gris', encara no les he llegides. Ho faré aviat. Però he de dir que veure Joaquim Carbó a la parada de 'Stonberg' em va produir una emoció intensa, difícil d'explicar. L'havia vist sovint, amb la seva esposa, al cinema, al teatre, a antics actes a l'entorn de l'escola, però soc molt aturada a l'hora de saludar ningú de forma espontània. Aquesta gent de la gran cultura nostrada, amb tanta experiència i saviesa, encara en actiu, haurien de sortir cada dia als mitjans. Encara més greu és que, quan els entrevisten, t'adones de la gran ignorància dels entrevistadors i entrevistadores. En una ocasió Espriu, ja gran, comentava sobre una periodista lletraferida que l'havia anat a entrevistar i que no havia llegit gairebé res d'ell ni sobre ell 'no sé què sap la gent', deia, sorprès. Doncs, això.

Fa temps que no compro cap llibre per Sant Jordi, i això que en compro molts durant tot l'any. Tampoc vull que em signin llibres, excepció  feta de la gent que conec i que me'ls pot dedicar de forma íntima i personalitzada. Enguany vaig fer una excepció amb el de Joaquim Carbó, i poder saludar una persona de tanta categoria em va alegrar la Diada que, darrerament, ja m'aclapara més que el Nadal consumista.

https://www.vilaweb.cat/noticies/joaquim-carbo-immersio-crear-mes-escriptors-no-pas-lectors/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Carb%C3%B3_i_Masllorens

SANT JORDI, 2024, A NIVELL PERSONAL

Demà, Sant Jordi. Muntanyes de gent, muntanyes de llibres, muntanyes de roses, la gran majoria, sense olor destacat. Malgrat tot faré el meu volt literari. Pel matí he quedat amb una de les meves amigues escriptores, Montserrat Galícia, que ha publicat un llibre sobre òpera a Stonberg. Esmorzarem plegades i anirem a la parada de l'editorial Stonberg una estona.

El llibre ja es va presentar al meu barri i els coneguts i saludats ja el tenen. Tinc la sort de comptar amb una altra amiga escriptora, Sílvia Romero, que també ha publicat fa poc una novel·la, ha tingut el detall  d'inserir un comentari sobre ell a un programa literari que fa a Ràdio Sant Celoni. La Sílvia també em va presentar les 'Velles postals...', a la biblioteca del Poble-sec i me'n va fer un molt bon comentaria al blog 'Llegir.cat'. 

https://www.llegir.cat/2023/12/critica-velles-postals-acolorides-a-ma-de-julia-costa/

Per la tarda aniré a xerrar i, se suposa, signar llibres, a la Plaça del Molino o de la Bella Dorita. Allà hi portarè alguns altres llibres meus. Sant Jordi és un dia que em produeix sentiments ambivalents, com tantes dates i tantes coses. Malgrat tot, és com Nadal, s'ha de celebrar encara que pertanyis a la legió literària de les escriptores minoritàries que, de moment, tot just han entrevistat a les ràdios locals de barris i pobles.

EL PERFUM ESVAÏT DE LES ROSES ANTIGUES I ELS LLIBRES OBLIDATS

 

La festivitat de Sant Jordi, avui, té poc a veure amb la de fa seixanta anys. El 1964 jo era molt joveneta i em semblava que el mon no podia fer altra cosa que millorar. Se suposava que, en algun moment, un canvi polític  ens faria més europeus i que les guerres eren fets terribles a extingir. Els diaris ens mostraven, l'endemà de Sant Jordi, imatges d'una festa optimista, menys massificada que ara, i amb una oferta de títols limitada i menys 'immediata'.

Va venir Fraga Iribarne a Barcelona, l'editorial de La Vanguardia, en aquell moment un diari dirigit per Manuel Aznar, qui, amb ombres i llums, va ser un bon i eficaç periodista del seu temps, i va donar una empenta important al diari, lloava l'impuls del català i fins i tot titllava la nostra llengua de la segona més important d'Espanya.

L'edició en català revifava. Era una època amb moltes iniciatives, com ara les del mon de la Nova Cançó. Les coses, però, es van tornar a enfosquir amb el temps i, com sol passar, tot va tornar a fer tomballons inesperats. Moltes coses, aleshores, les ignorava, l'edat compta molt a l'hora de contemplar el mon que ens envolta.

Tafanejant per internet he trobat un blog on s'esmenta el resultat d'una enquesta feta per Albert Manent, sobre els llibres més venuts en aquell Sant Jordi. 'La memòria es diverteix', un recull memorialístic amable, del dibuixant Castanys, el vam regalar al meu pare i el dec tenir en algun racó. 'Els altres catalans' va ser un llibre emblemàtic que vaig llegir algun temps després. Algú me'l devia deixar. Molts anys després en vaig comprar un exemplar de segona mà. Pere Calders era, encara, poc conegut, havia guanyat el Sant Jordi, aleshores hi havia poca gent escrivint i publicant i als premis s'hi presentava menys gent. De Calders hi ha coses, contes sobretot, que m'agraden molt, però també d'altres que no m'acaben de fer el pes. El llibre incideix en els problemes dels exiliats del temps de la guerra. El tema de la guerra i el retorn va ser habitual, en aquells anys. El de Manuel Mejía no l'he llegit, és un autor que havia mig oblidat, però l'hauré de recuperar.

La ciudad y los perros és, per a mi, el que té més història sentimental afegida. No el vaig llegir aleshores sinó més endavant, quan va sortir en edició de butxaca, econòmica. Va ser gràcies a la recomanació del professor Tuson, en pau descansi, que, per un estrany atzar va aterrar durant un curs o dos a la Normal de Sants. Totes les noies n'estaven enamoradetes, aleshores, d'ell i d'alguns altres. Li dec grans descobriments, els més importants aquest i el de 'La Regenta', que s'havia reeditat després d'anys d'ostracisme. Va ser, després, un gran defensor del català però  aleshores no el parlava gaire i ens va confessar que dels autors catalans tan sols coneixia una mica l'obra d'Espriu.

Avui hi ha gent que té mania a Vargas Llosa i no el vol llegir. O també hi ha qui agafa un dels seus llibres menys interessants, té un mal començament, i aleshores el deixa de banda per sempre més. La ciudad y los perros em va costar de llegir, el professor Tuson ens va comentar que obria nous camins, era l'època del boom, semblava que la literatura peninsular es trobava en decadència i que les descobertes venien de l'Amèrica hispana. Que estava escrit tal i com pensem, sense ordre, anant d'una cosa a l'altra. 

Al meu barri havien obert una llibreria, crec que gràcies a persones de l'exili que havien tornat, precisament. No va durar molts anys però en tinc un record mític. La venedora, una senyora 'gran', una mica enigmàtica, em va parlar molt bé del llibre, quan el vaig anar a comprar. El boom va ser un boom i avui tot em sembla relatiu, literàriament parlant. El llibre de Xavi Ayén sobre el tema és extraordinari i imprescindible per entendre aquells èxits, que van comptar amb promocions intel·ligents i efectives. Del llibre hi ha una pel·lícula digna i interessant, dels anys vuitanta, però val més, com en tants casos, evitar comparacions i tòpics.

Fa seixanta anys de 1964, han passat moltes coses, ha mort i nascut gent i  s'han publicat muntanyes de llibres per tot arreu. El tema de la qualitat és atzarós i complex, tot va a gustos i modes i nosaltres també canvíem, és clar. Les guerres no s'han acabat però he d'admetre que, mirant el meu entorn en perspectiva, estem molt millor, per les espanyes, en un munt d'aspectes que potser tan sols podem valorar els més vells, i encara. La memòria es divertix, com deia Castanys, però també ens enreda i embolica. La festa de Sant Jordi m'agradava molt però ara em resulta aclaparadora, en molts sentits. L'excés té servituds indefugibles, sigui del que sigui. 

https://blogs.uoregon.edu/lcylp/2016/03/08/la-ciudad-y-los-perros-en-el-dia-del-libro-barcelona-1964/

Con ocasión del Día del libro de 1964, ABC realizó una encuesta entre los libreros de Barcelona para seleccionar los libros más vendidos. El reporte, a cargo del escritor catalán Albert Manent, ofreció la lista de los cinco primeros títulos:

Valentí Castanys, La memoria es diverteix (Ediciones Destino)

Francesc Candel, Els altres catalans (Ediciones 62)

Manuel Mejía, El día señalado (Ediciones Destino), Premio Nadal 1963

Pere Calders, L’ombra de l'atzavara (Editorial Selecta), Premio Sant Jordi de Novela 1963

Mario Vargas Llosa, La ciudad y los perros (Seix Barral), Premio Biblioteca Breve 1962

UN HOME AMB PROBLEMES ADDICTIUS I LES DONES QUE L'ENVOLTEN

 

L’home del braç d’or és una pel·lícula americana de l’any 1955. L’havia vista en alguna ocasió, ja fa temps, per la televisió, i aquest darrer divendres la vam comentar al cinefòrum de Tot Història. La va dirigir Otto Preminger i la van protagonitzar Frank Sinatra, Kim Novak, Eleanor Parker, amb secundaris de luxe com Darren McGavin i d’altres. Sinatra va ser nomenat per a l'óscar de l’any 1956. També van rebre nominacions la banda sonora, d’Elmer Bernstein i la direcció artística.

Explica la història, en aquell moment original i agosarada, d’un addicte a la droga, possiblement heroïna, tot i que no es menciona de forma explícita i a la novel·la original ell és morfinòman. El protagonista és un expert crupier, ha estat a la presó i n’ha sortit amb el propòsit de refer la seva vida i deixar l’ambient de les partides clandestines de cartes, decidit a convertir-se en bateria de jazz. La seva dona, suposadament paralítica a causa d’un accident provocat pel marit, és una dona abusiva i que, en realitat, fingeix la seva discapacitat per poder manipular-lo.

L’home retroba un antic amor, Molly, que el vol ajudar i li dona suport, però les coses es compliquen, ell torna a consumir, hi ha una mort pel mig... Al capdavall, però, tot es resol, més o menys, amb un final excessivament convencional, considerant el context. La pel·lícula, contemplada en el present, resulta excessivament melodramàtica però el blanc i negre, excel·lent, i uns actors i actrius molt ben dirigits per Preminger, a més d’una ambientació naturalista i amb ribets sòrdids, aconsegueixen donar versemblança al conjunt .

La història es va basar, amb molts canvis, en una novel·la de Nelson Algren (1909-1981). Algren va ser un escriptor reconegut, va treballar i estudiar en l’època de la Depressió, i reflecteix en molts dels seus llibres l’atmosfera fosca i trista de les ciutats i les angoixes d’uns personatges amb aspiracions irrealitzables i egoismes indefugibles. La versió en cinema de 'L’home del braç d’or' va afavorir les vendres d’altres llibres seus. Una altra pel·lícula interessant es va basar en 'Walk on the Eild Side', estrenada el 1962, que aquí vam conèixer com ‘La gata negra’, amb una Capucine a qui el paper va procurar alguns maldecaps. Per sort va poder fer cine més distret amb 'La pantera rosa'. Afectada d'una profunda depressió, amb problemes mentals antics i intermitents, és va suicidar amb poc més de seixanta anys, encara elegant i bonica.

Algren va estar en una relació llarga i intermitent amb Simone de Beauvoir, amb qui es van escriure moltes cartes, algunes d’elles estan editades. Beavoir  va reflectir la seva relació al llibre 'Els mandarins' on trobem referències a d’altres personatges de l’època, com Sartre, parella oficial de Beauvoir. 'Els mandarins', a més a més, és un llibre imprescindible per interpretar i conèixer, sempre tenint en compte que és la visió de Beauvoir, les servituds i les problemàtiques del temps de la guerra freda en una França sovint massa idealitzada. És una obra massa extensa, complicada, però que va tenir un gran ressò.

Algren va tenir una relació conflictiva amb Preminger i la història original va patir canvis molt significatius. Els codis morals del moment van posar en perill la seva estrena. Sinatra va tenir molt d’interès en interpretar-la, encara més quan no havia aconseguit el paper de ‘La llei del silenci’, que va anar a parar a Marlon Brando, qui també va estar a punt d’interpretar aquesta. Un dels factors a remarcar és el braç torçat dels títols de crèdit, obra de Saul Bass, dissenyador gràfic que va modernitzar les presentacions amb el seu art i la seva grapa.

Algren va escriure altres llibres però els dos que es van dur a la pantalla van ser els més coneguts i venuts. Va tenir una vida complexa, amb alts i baixos i malgrat que pot semblar un autor relativament oblidat s’ha anat reeditant. La relació amb Beauvoir va acabar per ser conflictiva, tot i que va durar temps, amb intermitències.

Els llibres d’Algren com tants altres es van editar en aquella col·lecció RENO, eclèctica i econòmica, amb unes cobertes inoblidables però amb una enquadernació precària i un paper senzill. Encara em sorprenen els títols que s’hi van arribar a aplegar, alguns dels quals plenament moderns, considerant l’època i les possibilitats.

L'argument de la pel·lícula, avui, pot grinyolar en alguns aspectes que cauen en el tòpic. Eleanor Parker, gran actriu, aquí fa un paper desagradable i passat de rosca. Kim Novak no m'ha semblat mai una gran actriu i quan més la torno a veure, menys m'agrada, però encantava el públic masculí. Les dues dones han de donar vida a tòpics recurrents, l'esposa manipuladora i rareta, i l'amant, una santa malgrat fer de cambrera de bar sòrdid, que tan sols vol una cuineta moderna i salvar el seu amant de la destrucció. Avui la nostra visió de les dones 'possibles' ha canviat mot. Sinatra està prou bé en el seu paper turmentat i la resta de secundaris, avui gent una mica oblidada, també estan prou bé. La novel·la, que no explico per si algú la llegeix, és molt més realista, trista i versemblant, Algren era un gran coneixedor dels ambients poc recomanables, cosa que sembla que, en algun moment, va fascinar la francesa.

El tema de la droga, en aquell moment dels anys cinquanta, semblava cosa d’un altre mon, aquí ‘no passava’, en teoria, o ja era cosa dels anys trenta i de l'època dels modernistes arrauxats. Potser per això la gent normaleta no es va identificar amb el turmentat protagonista, al menys, en teoria. Uns anys després, sobretot durant la dècada dels vuitanta, que sovint no agrada recordar, va ser un gran problema, que va afectar totes les classes socials, agreujada, més endavant, amb el VIH. La majoria de gent de la meva edat en van conèixer casos, morts prematures, problemes familiars i veïnals, tragèdies diverses, més o menys properes. Mentre que, per una altra banda, semblava que l’economia ‘anava molt bé’. Potser algun dia en treure’m l’entrellat però algú devia fer calaix amb la tragèdia, com sol passar sempre, amb l'explotació de les misèries i les desgràcies humanes.

ENYORATS ENTUSIASMES EFÍMERS

 

¡Era una època exaltant aquella primavera de 1931! ¿N’hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella? En Lluís i jo i tu i tots nosaltres, els estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al palau de la Generalitat el 14 d’abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana; ¡quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle; ¡com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família! ¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries...

Incerta glòria (Joan Sales)

A contarles vengo la última noticia
Que en el mundo entero la atención merece:
Hoy la vieja España es republicana
Y ya no es monarca don Alfonso XIII.

Después del gran triunfo de las elecciones
Y por el camino de la acción civil,
Los republicanos, que ya eran legiones,
Tumbaron el trono el 14 de abril.

España, España, tu valentía
La monarquía ya destruyó;
España, España, tu vieja historia
Tiene otra gloria por tu valor.

Sin haber desorden, sin algarabía,
Cuando en el destino se llegó la hora,
En la paz completa a la Monarquía
Derrotó con votos Alcalá Zamora.

Cuando la derrota era irremediable
Dicen que el Monarca dijo a Romanones
La paz de la Patria es lo indispensable,
Me voy al destierro con mis tradiciones.

España, España tu valentía
La monarquía ya destruyo
España, España tu vieja historia
Tiene otra gloria por tu valor...

La República en España, fragment, corrido mexicano (Guty Cárdenas, 1905-1932)