EXCESSOS ORNITOLÒGICS

 

             fotografia: La Premsa del Baix

Avui torno a llegir al diari el tema de les gavines, cada dia més agosarades a l'hora de cruspir-se els menús a l'aire lliure, dels turistes i dels autòctons. Per la tele vaig sentir que s'han afeccionat a les paelles fins i tot. Ja fa anys que s'intenten controlar els excessos de gavines, coloms i cotorres, sembla que  sense cap èxit aparent. Però parlo per la meva percepció, potser les estadístiques serioses no ho veuen tan negre.

Fa ja alguns anys vaig veure l'habilitat amb la qual una gavina s'emportava un pastisset, un 'gofre', d'una turista, que encara no l'havia encetat. Crec que cada dia hi ha centenar de casos d'aquesta mena. Els coloms envaixen taules a l'aire lliure a molts indrets cèntrics i fins i tot penetren en taulells on hi ha menjar del seu gust. Les gavines, si cal, es poden cruspir un colom sagnant al mig del carrer, he vist de tot.

Per no parlar dels excrements, ep. Expliquen que de moment han controlat els senglars, que amb la pandèmia van proliferar. Pel que fa als coloms, per més que s'insisteix en el tema hi ha una gran afició a donar-los menjar sovint i a dojo. Una mania que sembla ancestral.

Les cotorres, una altra plaga. Recordo, fa molts anys, quan vaig veure la primera, a L'Hospitalet, i em va fer la mar de gràcia. Quan jo era petita fins i tot ens retrataven a la Plaça de Catalunya, plens de coloms, als quals donavem aliment, veces, que venien a paradetes d'aleshores. 

Un colom, de lluny, és bonic i simpàtic. Ara també hi ha aquestes tòrtores, que son una cosa semblant i que també s'han multiplicat. Hi ha un excés de tot, les persones en massa també fem una mica d'angúnia.

Una gavina sobre el mar és una preciositat, com la de la famosa havanera. De la vora fa una mica de por i d'angúnia. Crien als terrats i on sigui. Aquests dies, des de casa, contemplo la gran activitat sexual dels coloms, en un terrat veí. Ja se que els animalons no es poden jutjar amb paràmetres humans però sovint sembla que els mascles encalcin les femelles de forma una mica abusiva. Suposo que aquesta activitat primaveral farà que proliferin encara més. I aixo malgrat els pinsos anticonceptius.

Sabem que a les grans ciutats, fins i tot a les no tan grans, també hi ha moltes rates, el que passa és que, en general, no son tan visibles com les bestioles voladores. Als coloms algú els va titllar de 'rates amb ales' però son tota una altra cosa. Josep Maria de Sagarra té aquell preciós llibre sobre els ocells amics, un clàssic. Llàstima que avui hem de comptar amb tots aquests ocells que no son ben bé amics, la veritat. En canvi ha disminuït moltíssim allo de tenir ocells de gàbia, abans era tan freqüent que fins i tot Maragall els fa sortir en un poema:

Qui no tinga en la finestra
dos testos de flors germans,
un aucell dins d’una gàbia,
i un cor ben enamorat,
no sap lo que és benaurança
ni podrà saber-ho mai.

A aquesta hora i de bon matí sento refilar una merla. És un ocell bonic que  ha proliferat des de fa alguns anys. He llegit que algunes aus migratòries ja ni emigren. En tot cas, l'ocellam és avui, a ciutat, més nombrós i variat que mai, cosa que està molt bé, així, en abstracte. El que passa és que això de les gavines i els coloms ja clama al cel, la veritat. Expliquen que molts coloms actuals son descendents dels que es criaven en els colomars, com aquells que la soferta Colometa acaba per eliminar de mala manera.

Gavines i coloms han inspirat poemes i pintures en moltes ocasions, però avui potser caldria desmitificar tanta literatura ornitològica. He comprovat que ja he escrit sobre el tema en més d'una ocasió, i és que aquest blog ja té una edat.

APUNTS TEATRALS LLIGATS AL MEU IMAGINARI

 

Al teatre Romea s'ha fet un acte d'homenatge per commemorar el centenari de dues grans actrius,  Mercè Bruquetas i Josefina Güell, amb assistència de molta gent del mon del teatre, així com de familiars de les actrius. Em sap greu no poder anar al teatre com abans i, en unes altres circumstàncies, no m'hagués perdut aquesta acte, el qual tindrà afegitons diversos.

El temps passa i de les dues actrius en recordo moltes coses però en mencionaré algunes lligades als meu imaginari. Per exemple, de Bruquetas recordo el seu paper a 'Allò que tal vegada s'esdevingué', amb el Joan Borràs. De Güell en recordo una mena de versió nostrada de 'Pigmalió', una pel·lícula que duia per títol 'Cristina'. Podria mencionar moltes coses més però, per sort, la majoria es poden trobar a la xarxa. 

Aquests dies també he recordat el gran Rafael Anglada, autor, director i moltes coses més, sovint un secundari de luxe, amb una llarga carrera, que també forma part d'aquella època inoblidable. I l'he recordat amb aixo de que 'La Cubana', al Romea, representarà un musical inspirat en una de les seves obres més populars, interpretada moltes vegades per professionals, i, sobretot, per afeccionats: 'L'amor venia amb taxi'.

Precisament avui, a 'La Vanguardia', es pot llegir un interessant article sobre la història del Romea, quan, gràcies a l'esforç conjunt de persones rellevants amb intererès per l'edifici, aquest es va poder salvar de convertir-se en un pàrking. Avui continua actiu, tot i que a mi m'hauria agradat que es convertís en un lloc dedicat, sobre tot, al teatre clàssic català.

Molt més enrera, vull recordar Teodor Bonaplata, qui va estrenar 'Mar i Cel', de Guimerà, al Romea, precisament, l'any 1888. Bonaplata va morir empobrit, era una època d'inseguretats, encara més en aquesta professió, tot i que havia estat un actor reconegut i molt valorat. El mateix pel que fa a Mercè Abella, la seva parella a l'estrena de l'obra. Aquests dies també he llegit evocacions de Guimerà, tot i que, malauradament, el seu 'espai' a Monjuïc, amb el monument a Manelic, hagi estat reduït a la minima expressió amb la construcció, cada vegada més invasiva, de la Fundació Miró.

Bonaplata te un carrer al meu barri, el Poble-sec, per cert. També 'Romea' respon al cognom d'un actor famós, murcià, per cert. Afortunadament el nom s'ha conservat, cosa estranya amb les dèries que de tant en tant hi ha a casa nostre per a fer canvis absurds.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Juli%C3%A1n_Romea_Yanguas

https://ca.wikipedia.org/wiki/Teodor_Bonaplata_i_Sistachs

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josefina_G%C3%BCell_i_Saumell

https://ca.wikipedia.org/wiki/Merc%C3%A8_Bruquetas_i_Lloveras

https://ca.wikipedia.org/wiki/Rafael_Anglada_i_Rub%C3%AD

https://liniaxarxa.cat/entrevistes/guardians-custodiat-historic-teatre-barcelona-durant-quatre-generacions/

EL MURMURI DE L'AIGUA I MOLTES COSES MÉS

 

Els llibres de Maria Belmonte tenen un encant especial, barregen opinions, informació històrica, la seva experiència viatgera i una descripció encisadora dels llocs relacionats amb el contingut. I tot plegat amarat d’una poesia especial que potser és el que me’ls fa tan atractius. Possiblement per als qui coneixen els llocs descrits i ‘viscuts’ el llibre tingui un valor diferent però, fins i tot si els llocs es desconeixen, i malgrat que potser no tindrem ocasió d’anar-hi, no hi fa res. El plaer lector és important, sigui com sigui. 

En aquest volum Belmonte no se centra en una localització geogràfica, en un trajecte concret, sinó que pren el tema de l’aigua com element central del contingut. Avui, en el mon occidental, obrim l’aixeta i, en general, tenim aigua a l’abast de forma còmoda, però això no ha estat sempre així ni de bon tros. Encara ens trasbalsa la visió de l’aigua a la natura, les fonts, els rierols, però des d’un punt de vista, en general, més estètic que no pas utilitari.

L’aigua ha tingut relació, des de l’antigor, amb totes les civilitzacions, en aquest llibre ens endinsem en la seva relació amb les divinitats, amb la religió, a través de diferents períodes, el llibre se centra a l'inici en Grècia i Roma i ens porta fins el Renaixement i el Barroc, bàsicament situant-nos a Itàlia.

Després d’una introducció passem per Grècia, on fonts, coves i nimfeus poblaven l’imaginari d’un mon mític evocat pels poetes i narradors. Roma ens aporta el pes civilitzador en el qual ja trobem enginyeria aplicada, arquitectura pràctica, a través, per exemple, dels aqüeductes. Les ciutats romanes precisaven d’infraestructures com ara clavegueram, banys i termes. Tot i que els poderosos també la feien servir com a mostra de la seva riquesa, amb espectacular espais i jardins a les mansions de luxe. Resulta molt evocadora la referència a la vil·la Pliniana.

Ja en el Renaixement ens ensopeguem amb Petrarca, en la recerca de manuscrits clàssics, tot i que ens apartem, en aparença, de l’element central del llibre. El pas pels jardins renaixentistes ens retorna a l’harmonia i la purificació i al protagonisme de l’aigua. I acabem en el Barroc, en una Roma papal en la qual s’opta per la construcció de noves fonts ornamentals, plenes d’obra escultòrica que mostra el poder terrenal dels qui les han encarregat. Seguim els passeigs de l’autora per llocs diversos, alguns ben populars, com la Fontana de Trevi, però també per indrets menys coneguts i més recòndits. Ens ensopeguem amb un munt de referències i en ocasions no resulta senzill orientar-nos en l’imaginari de Belmonte.

Crec que en més d’una ocasió es deixa una mica de banda el tema central per a diversificar-se a través de personatges i indrets diversos, sobretot en els capítols del Renaixement i el Barroc. Malgrat tot paga la pena, el plaer de la lectura ens atrapa, sigui com sigui. L’aigua pot esdevenir una de metàfora del poder papal. Un dels apartats, molt interessant i extens, és el que ens evoca la figura del gran Bernini, tan implicat en la construcció, entre d’altres elements, de fonts monumentals. El llibre ens ofereix un epíleg interessant i referències al mon contemporani, com ara un apunt personal sobre la pel·lícula ‘La gran bellesa'. Al final del llibre l’autora s’endinsa una vegada més en les seves experiències personals i el clou amb una extensa bibliografia. De forma inevitable, en ocasions, l’excés porta a la dispersió i a un excés d’erudició, sempre, però, comptant amb la visió personal de l’escriptora. En tot cas per la xarxa es poden trobar un munt de ressenyes sobre el llibre, entrevistes a l'escriptora i tota mena d'informació adient.

El llibre, al capdavall, ens fa connectar amb l'experiencia pròpia, amb les 'nostres' fonts, monumentals i populars, i amb el nostre propi imaginari.

Maria Belmonte té d’altres llibres, tots ells publicats per Acantilado. Fins ara, per diferents motius, encara ‘Peregrinos de la belleza’ és el meu preferit. Però s’ha d’admetre que és una escriptora que crea lectors i que va molt més enllà de la divulgació històrica convencional.

María Belmonte, El murmullo del agua. Fuentes, jardines y divinidades acuáticas. Editorial Acantilado, 2024, 195 páginas.

https://www.lavanguardia.com/cultura/20240307/9540675/maria-belmonte-el-murmullo-del-agua.html

FLOREIX EL ROMANÍ

 

Floreix el romaní, la ginesta daurada
escampa el seu record d'abrils i sols antics,
pels carrers més estrets dels barris menys amables
s'escola la llum nova que pinta els murs hostils.

Una cançó oblidada s'esmuny al celobert
per damunt de mitjons i tovallons estesos.
Al carrer noves mares passegen criatures
que dormen somnis plàcids, sense històries ni planys.

Espero els nous falciots, orenetes urbanes,
que vinguin cridaneres a alegrar-me els matins.
Engego indiferent el televisor, parlen
de paus sempre difícils, de morts que no conec.

No em vull sentir culpable de tantes maltempsades,
si algú he perjudicat ho he fet sense voler,
he conreat bondats als testos del balcó
i avui he vist brollar les flors de l'esperança.

Ja la ciutat no es meva, com quan era tan jove,
sento que m'acomiado de forma poc conscient
de la vida que empeny i que sempre fa via
per tal de recordar-nos que tot s'ha d'acabar.

Resisteixo el seu gest com quan a les ballades
d'un temps més gris i ranci apartava els xicots
que sense cap malícia excessiva em cenyien
amb força la cintura, en càlides revetlles.

Fou resistència inútil, la vida sempre ens crida,
avui és la vellesa qui m'aferra en dansar,
i sé que malgrat tot cediré a l'abraçada
quan la tardor esdevingui un final pressentit.

Júlia Costa, poemes inèdits (2017)

SANTES DEL DIA I EVOCACIONS ONOMÀSTIQUES

 

Recupero alguns fragments d'una entrada que vaig fer al blog, tal dia com avui, però de l'any 2008. En aquella època els blogs eren molt actius i hi entrava força gent. Els sants tornen, la vida passa i tot canvia.

A una servidora li van posar Júlia com la meva àvia materna, que va morir molt jove. Al meu germà li van posar Isidre, Sidro, com l'avi patern, nom d'un sant de molta tradició rural encara que amb això de ser madrileny hi hagi qui li tingui mania i voldria més aviat Sant Galderic, pel que fa al patronatge camperol. Era un bon costum aquell de posar a la gent noms de padrins, oncles i familiars diversos, encara que com que mai no estem prou contents, sovint a molta gent no li feia prou el pes la qüestió i li semblava una imposició patriarcal i obsoleta.

Les darrers dècades han esberlat moltes tradicions en nom d’una mal entesa rebel·lia i tothom es va afanyar a cercar per als seus nadons noms que volien ser originals i que deien molt del tarannà sociològic de la nissaga. No era el mateix dir-se Meritxell que Jennifer, per exemple. Fa anys, quan un noi et deia que es deia Roger i, a més fumava en pipa, ja comptava amb una aura nostrada molt escaient. En canvi, un Chicho, Lolo o Pepe, no eren el mateix, d’entrada.

Els noms originals van deixar de ser-ho i ara ens trobem amb un gavadal de Martes, Marcs, Meritxells, Iolandes, Noemís i fins i tot Kevins. Amb la immigració diversa, els noms infantils han acollit un amplíssim ventall de varietats sorprenents. Per què molts hispanoamericans i filipins, segons d’on son, tenen tanta afició a posar noms ianquis, quan les seves mares i àvies, pares i avis, rumbegen noms superoriginals i encisadors? Un nom molt posat en aquests darrers anys, tant a forasteres com autòctones és el de Joselin, que he vist escrit, a l'escola, de cinquanta mil maneres: Jhocelyn, Jocelhin, Jocelyn, Jhoselin, talment com aquella història del senyor Canyameres, Canyameras, Cañameras, Cañameres, Canyemeres, que es recull en molt bona traducció catalana a la versió de les Tafalitats de Karl Valentin, obra d'en Feliu Formosa.

Quan jo era jove el meu nom era estrany i no agradava ningú, ni a mi mateixa. Aleshores hi havia moltes Roses i Rosers, noms bellíssims, avui de baixa. Jordi ha estat sempre incombustible, encara que hi ha opinions sobre que el fet que resulta un nom molt adient pels jovenets, el mateix que l’anglosaxó Robin, amb qui comparteix sons vocàlics, però que no fa massa per a un senyor madur. 

Que la cosa va a modes, és evident. Que tot és relatiu, també. Avui dir-se Júlia és gairebé una vulgaritat, n’hi ha a piles, i sovint pel carrer crec que em criden, em tombo, i veig que l'objecte i subjecte de la crida es una nena de bolquers que comença a caminar de quatre grapes, cosa que em fa somriure perquè al cole em deien que el meu nom ‘era de vella’, les col·legues. 

El dia del meu sant era poc conegut perquè una de més famosa, Rita, li aixafava el protagonisme. Santa Rita, encara que el seu no és un nom massa freqüent, té molts seguidors i per aquestes paradoxes del nostre temps la seva festa ha anat en alça i el seu altar de l’església de Sant Agustí, de Barcelona, amb el mercat de roses a la plaça, genera llarguíssimes cues de devots i devotes. Les roses de Santa Rita comprenen una mena de ritual una mica complicat, s’han d’assecar, cremar... 

Es, com se sap, patrona dels impossibles. Hi ha gent que m’ha dit que no se li han de demanar impossibles amorosos, ja que ella va patir en el seu matrimoni i no està per romanços. També hi ha malfiats que diuen que Santa Rita et fa favors però que se’ls cobra, cosa que em sembla molt irreverent. Potser ve d’aquí allò de santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita, con un poco de jabón no se quita el corazón... Hi ha hagut Rites famoses com una Rita la cantaora, que no sé qui era, però que he sentit anomenar moltes vegades, que t'ho faci Rita la cantaora, et deien, amb mala sombra, quan no et volien complaure. 

En el temps de les estampes, em costava molt de trobar-ne de Santa Júlia, cosa que em feia envejar les Pepites, Magdalenes o Isabels, que no tenien tantes dificultats per accedir a la seva patrona. Era freqüent que la gent no recordés el meu sant, és clar. Fa anys el dia del sant era molt important, però amb el temps i la secularització de la societat ha minvat la seva importància, fins i tot moltes d'aquelles vides heroiques i exemplars, amb martiris sàdics, són molt qüestionades, històricament dubtoses, moralment, fins i tot, inquietants. De tota manera, jo, si ara tingués, per miracle diví, un fill tardà, cercaria a la genealogia familiar el nom adient i no m’estaria d’orgues, segur que entre els avis, besavis i rebesavis trobava alguna cosa que em fes el pes. 

Jo crec que a la llarga és la persona qui fa bonic o lleig el nom i no a l’inrevés, la veritat. Al capdavall, el nom no fa la cosa, perquè, com deia, precisament, Julieta, la rosa no deixaria de ser una rosa encara que portés un nom diferent. Sí, però... de nosaltres, com de les roses, en restarà, tan sols, el nom. I per poc temps, si no és que algun parent el recupera i el posa a algun descendent nostre, protagonista involuntari de l’incert esdevenidor que no arribarem a conèixer. Els bateigs o no són o ja no són el que eren, avui ningú no cantaria aquelles barbaritats que la mainada del carrer baladrejava a la sortida de l'acte religiós, amb el nadó vestit de batista, sovint un vestit que passava de pares a fills i d'oncles a nebots: tireu avellanes que són torrades, tireu confits, que són podrits, si no en voleu tirar, el nen es morirà... Qualsevol se n'estava, ves.