DEMÀ, SANT JAUME

 

Demà és el dia de Sant Jaume. Sant Jaume és un sant lligat a tradicions diverses, fins i tot a prejudicis que tendeixen a fer-ne, per raons diverses, una mena de 'sant hispànic'. Avui sabem que moltes narracions sobre el sant pertanyen a l'imaginari ancestral, en algun moment es deia allò de 'Santiago Matamoros', cosa, avui, molt lletja i incorrecta. 

Fa algun temps vaig escoltar fins i tot un clergue significat de Santiago de Compostela que manifestava la seva incomoditat quan hi havia visites de turistes musulmans, fins i tot es veu que algunes imatges massa significatives, d'aquestes en les quals el sant estossinava moros medievals, les havien 'enretirat'. Avui, afortunadament, la nostra visió del mon i de la gent, en general, ha canviat força, al menys en teoria, però hi ha prejudicis que sempre suren, què hi farem. 

La Plaça de Sant Jaume és un dels llocs més emblemàtics de Barcelona. Es troba més o menys a la cruïlla que formava la interseccion del 'cardo' i el 'decumanus', vies principals de la colònia de Barcino. Allà hi hagué el fòrum i el temple d'August del qual, per sort, es conserven quatre columnes, situades a dalt del mont Tàber, al carrer del Paradís, encara que enguany sembli estrany això del 'mont' en aquell indret.

Hi va haver allà l'església de Sant Jaume, que havia tingut un porxo on s'ajuntaven els consellers de la ciutat per diferents motius. El Palau de la Generalitat es va engrandir l'any 1598. El 1823 es va enderrocar l'església i d'altres edificis, jo vaig creure durant molt de temps que aquesta es corresponia amb l'actual parròquia de Sant Jaume del carrer Ferran, però no és així, tot i que  crec que alguna relació han tingut.

La plaça va esdevenir encara més gran i es va dir durant molt de temps 'Plaça de la Constitució', nom que figurava en una placa de la façana de la Casa de la Ciutat, retirada de forma absurda i inexplicable l'any 2013, gràcies als de la memòria historica al gust del que mana. Durant el segle XIX hi havia uns encants, tres dies per setmana.

https://oldbcn.com/es/turismo/arte-publico/plaza-de-la-constitucion

L'antiga església de Sant Jaume era gotica, d'una nau, renovada el 1388. Hi havia pintures de Francesc Tramulles, amb una representació d'una batalla mítica de la també 'mítica' reconquesta, la de Clavijo, en la qual va intervenir el mateix apòstol, segons explicaven. Un retaule important de l'església va anar a parar a Cardedeu on el van cremar, suposats 'incontrolats', durant la guerra civil.

Jaume ha estat un nom molt popular i estimat, hem tingut Jaumets a dojo. En castellà allò del 'Jaimito' va fer història. La suposada troballa de les restes de l'apòstol han generat amb els segles tot aixo del 'Camí de Sant Jaume', amb moltes variants, objecte de devocions i peregrinacions des de la nit dels temps. 

Un dels primers promotors, amb visió comercial, va ser el bisbe Gelmírez, de qui es va dir que anava a robar relíquies a diferents indrets per donar més valor a la ciutat de l'apòstol. Sant Jaume és el patró estimat de Galícia. Un personatge més llegendari que històric, en molts aspectes, embolcallat per tradicions i rondalles, com tants sants i santes, ep. Havia estat festa de precepte quan existien les festes de precepte. Vol dir que calia anar a missa, altrament, pecat mortal.

Galícia és una meravella, Santiago és una ciutat emblemàtica, preciosa, malgrat els excessos turístics del nostre temps, tot i que en els del bisbe Gelmírez es veu que ja hi havia massificació i venda de merxandísing de l'època, com ara petxines de pelegrí. Ara fa poc es veu que la família Franco ha hagut de tornar unes imatges antigues que tenia a casa seva,  des de ves a saber quan, procedents de l'església. 

He intentat fer un resum a la meva manera del tema, m'he deixat moltes coses al tinter i potser he fet alguna errada i tot. Demà, a casa nostra, Sant Jaume serà un dia 'de cada dia' i el nom de 'Jaume' malgrat ser tan bonic i contundent, com tants altres, es troba en recessió a causa de la badoqueria moderna. Els Jaumes també son els 'Santiagos' i 'Iagos'. Per sort el sant vestit de pelegrí ha superat el sant a cavall matant multiculturals, com ha de ser, vaja. Tenim molts Jaumes rellevants, un d'ells el Rei Jaume I, mitificat així mateix a dojo, malgrat que en va fer de tots colors, com tants altres, ep. 

Referències

ARRANJAR, OBLIDAR, REHABILITAR...

 

Fa uns dies vaig comentar el mal estat d'alguns dels 'espais olímpics'. He llegit que hi ha un pressupost sucós per arranjar-los. La dèria en abandonar espais i deixar-los malmetre permet que, més endavant, es faci la gran rehabilitació, amb una nova i important despesa, i la propaganda pertinent.

Uns dels indrets on més canvis i remodelacions i projectes diversos s'hi han esmerçat és Montjuïc. Es podria fer un llibre gruixut sobre coses que, malgrat haver-se publicitat a dojo, han quedat sense fer o a mitges. El Teatre Grec, quan jo era petita i joveneta, va tenir una bona època. La rosereda acollia roses diverses, que feien molta olor. No en sé el motiu però, en determinat moment, tot va començar a mostrar oblit i deixadesa i feia por anar segons on, per la muntanya. Quan van promocionar el Parc Cervantes el roserar va desaparèixer, avui hi torna a haver roses, totes de color de rosa, per cert. 

Amb la Trancisió es va fer una d'aquestes remodelacions als Jardins Laribal, obviant els anys d'oblit, i amb una gran parafernàlia. Val a dir que moltes de les celebracions de remodelació venen orquestrades pel mateix ajuntament. A Montjuïc s'han perdut espais emblemàtics com ara la plaça del Solstici, engolida i oblidada per la tan 'lloada' Fundació Miró.  La dèria d'oblidar origens fa que el mateix que tenim el 'carrer del Duc' tinguem el mirador de 'l'alcalde' que, per cert, era l'alcalde Porcioles qui, tot s'ha de dir i amb els seus molts pecats, va fer a Barcelona, algunes millores interessants, avies de la 'grandeur' actual.

Comprenc que les tendències, modes i discursos, canvien, i s'adapten al que convé en cada moment, en general, segons el desig dels poders diversos, més que no pas per eleccio de la gent. També es canvien estàtues de lloc, desapareixen o van amunt i avall, no saps ben bé el perquè. Com que les generacions canvien moltes coses no es recorden, cadascú recorda allò lligat a l'experiència personal i poca cosa més. 

Això de la Vila Olímpica és més recent, és clar. No es pot pas dir que no millorin determinats espais, tot té alts i baixos, però el cert és que el ciment va ocupant natura per tot arreu, amb poques excepcions. Montjuïc és un tema complicat, està pràcticament a dins de la ciutat i cal comptar amb la massificació turística de la qual, però, ens hem de refiar per anar fent. Per altra banda es fan nous parcs i placetes, ho admeto. Barcelona és una ciutat gran i diversa, voldríem, com passa amb els fills, que no creixés ni envellís però això és impossible. Ara bé, al menys que la memòria del passat sigui una mica més objectiva, si és possible.

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2025/07/el-cobi-abans-i-ara-evocacions.html

AQUELLA PAGA I AQUELLS TEMPS OMBRÍVOLS

 

En els temps més ombrívols, es cantarà també?

Sí, també es cantarà, sobre aquells temps ombrívols...

Bertold Brecht

Hi ha una mena d'estranya tendència en no voler recordar,  ni tan sols mencionar, fets i personatges del passat, relacionats amb el franquisme. Ho trobo un error, tot s'explica a mitges o malament, es blanqueja el que no toca i sovint les informacions son parcials i errònies. Això es pot comprovar sovint a wikipèdia, fins i tot comparant versions en diferents idiomes.

Ha passat el 18 de juliol i poca menció s'ha fet de tot plegat. Més enllà de què es tracti d'una data de tràgica memòria és una data que també va lligada a la famosa 'paga d'estiu'. La primera postguerra va ser tan miserable que el govern es va veure obligat a atorgar 'pagues'. Primer és va fer amb la de Nadal i uns anys després, el 1947, amb la d'estiu, a la qual es va relacionar per raons òbvies amb el dia en qüestió. No cal repassar les celebracions que ens amollaven, ep.

La paga d'estiu, amb la Transició, es va passar a Sant Joan, potser per ser el sant de l'emèrit tot i que això ja ha passat a l'oblit i és, de fet, 'la paga de l'estiu'. En aquella època fosca va ser ministre de treball Girón de Velasco, un franquista i falangista d'una peça, tot un personatge que, malgrat el que en pugueu pensar, va deixar un cert record amable a la gent d'aleshores, ja que va 'apujar els sous' i també va ser qui va posar en marxa el tema del 'seguro'. Les bones intencions, en una època tan lamentable, van fer que fins i tot un ministre d'economia s'enfrontés amb ell ja que l'augment dels sous, tot i ser ranci, provocaria inflació, com així va ser.

Girón va tenir una vida llarga i va ser  addicte al 'règim' i del 'búnker'. Tot i amb això no se'l va poder relacionar amb coses com ara l'intent de cop d'estat, per exemple. Crec que paga la pena, de tant en tant, per difícil i trist que resulti, explicar les coses del passat de forma més o menys objectiva, cosa dificil, ho admeto. Girón va passar a la història quan el poder dels dits 'autòcrates' va anar substituint els falangistes, cosa que evoca la divertida pel·lícula 'La escopeta nacional'. No m'allargo ja que hi ha molta informació a la xarxa. 

En tot cas no parlar de determinats temes i fer com si 'no haguessin passat' és un error, crec. La història no l'escriuen tan sols els vencedors, tothom hi fica cullerada, també els perdedors revanxistes i els de la memòria històrica adaptada a allò que ens agrada pensar. Fa, com qui diu, quatre dies, de la reivindicació dels enterrats a Moncada, per exemple. Tenim la història que tenim, al darrera, i una part encara revifa de tant en tant. Potser si les coses s'expliquessin millor tot seria més seriós i menys manipulable. En tot cas fa uns dies preguntaven a gent jove i no sabien ni qui havia estat Felipe González, ni tan sols Pujol. Potser una dosi d'oblit també està bé, no ho tinc gens clar.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Antonio_Gir%C3%B3n_de_Velasco

AQUELLS INCENDIS DE 1994

El pas del temps fa que molts fets s'esborrin o s'oblidin. L'estiu de 1994 es van produir una sèrie d'incendis forestals que encara es consideren dels més greus patits a Catalunya i a la península ibèrica. A Catalunya es van cremar 76.626 ha i van ser molt greus al Bages, el Berguedà i el Lluçanès. 

Hi va haver dues entrades d'aire càlid i sec procedent del nord d'Àfrica. La primera tanda, la més violenta, va ser entre el tres i el set de juliol, va afectar el nord del Baix Llobregat, la Catalunya Central i l'Alt Ter. La segona, entre el 17 i el 18 de juliol es va produir al Priorat, la Segarra i l'Alt Camp. Va ser un juliol amb altes temperatures, ràfegues de vent càlid i sec i una humitat molt baixa. Tot i que hi ha tendència a culpar l'activitat d'oci humana, de fet les espurnes d'una línia elèctrica, a Montmajor, es van escampar amb gran velocitat i virulència. Un altre factor va ser l'abandonament de l'explotació forestal, amb un gran nombre de possible combustible i sense barreres com ara prats o camps. Hi va haver una gran mobilització, també de voluntaris, amb trenta-cinc masies calcinades, quaranta ferits i cinc morts.

El judici sobre les causes es va allargar fins al 2007 i va acabar amb l'absolució del cap de manteniment de FECSA, unic acusat. Es va deixar la porta oberta a la demanda d'indemnitzacions però tot va quedar curt i mal explicat. Durant uns anys es van fer campanyes sovint poc eficaces, s'ha pres algunes mides però el risc, considerant com evoluciona el tema climàtic, és molt elevat. 

EL MON MILLORA MÉS DEL QUE VOLEM CREURE

 

Avui, a 'La Contra' del diari 'La Vanguardia' es pot llegir una entrevista amb l'economista Abhijit Banerjee, Premi Nobel d'Economia 1919. En ella reitera la millora mundial en temes com la malaltia, la fam, la mortalitat infantil... En els darrers vint-i-cinc anys la pobresa s'ha reduït al mon més que en qualsevol d'altre moment de la història.

El Laboratori d'Acció Abdul Latif Jameel va ser creat per ell mateix, per tal de garantir que les polítiques de lluita contra la pobresa estiguessin recolzades amb evidències científiques. Aquest organisme ha evaluat programes en noranta-sis països i promou experiències diverses, parant atencio a si funcionen o no. Tot s'ha d'avaluar seriosament, més enllà de divagar, com se sol fer en molts casos.

Així s'ha pogut comprovar el descens de la mortalitat infantil i en el part, o la incorporació progressiva de la dona a l'educació i l'extensió de diverses vacunes. En aquesta entrevista i en articles diversos Abhijit insisteix en la necessitat de la immigració, sobretot quan la tasa de natalitat a països com el nostre ha anat tant a la baixa i quan l'envelliment de la població és una evidència. Esperonar els immigrants per tal que aspirin a aconseguir millores en estudis i treball contribueix al desenvolupament dels països i a la pau social. Els exemples de països com l'Índia, i, sobretot, de la Xina, on s'han desenvolupat programes diversos finançats amb diner públic i ben organitzats s'han de conèixer a fons, més enllà dels tòpics vigents.

Es necessari accedir a opinions d'aquest tipus, fonamentades i més optimistes que no pas els discursos catrastrofistes poc documentats, hauria de ser imprescindible. Malauradament sembla que hi ha més tirada, per part dels informatius, a lectures apocalíptiques diverses. Una llàstima! En general moltes entrades a internet i articles d'opinió incideixen molt més en allò que va malament que no pas en allò que va bé. Tant en un cas com en l'altre tot s'ha de comprovar de forma seriosa, això sí.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20250718/10900610/abhijit-banerjee-inmigracion-espana-opcion-necesidad.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Abhijit_Banerjee