UN ALCALDE COHERENT I EL PARAL·LEL QUE NO VA SER

 

Recupero gairebé completa una entrada que vaig fer, fa anys, al meu blog 'Un balcó al Poble-sec', respecte a l'actuació decidida d'un alcalde efímer. Malauradament el tema dels porxos i l'amplada de les voreres va ser un desgavell tot i que, al capdavall, i amb intermitències, el Paral·lel va esdevenir un espai emblemàtic, i, encara avui, poc conegut en molts aspectes, més enllà dels tòpics.

A la revista Patufet, el primer any de la seva publicació, 1904,  es podia veure aquest acudit, en vers, que feia referència al tema de l'amplada del Paral·lel i de les seves voreres. L'alcalde era Gabriel Lluch i Anfruns (1857-1914). Va exercir el càrrec tan sols durant un any, no era estrany que la durada dels càrrecs durés poc.

Va mostrar molta fermesa en fer aterrar cases que no seguien la normativa. Es  va prendre l'acord en una sessió de setembre de 1904 i, un mes després, es va presentar a l'Avinguda del Paral·lel amb cent guardes d'infanteria i cavalleria i brigades municipals amb pics, pales, escales i estris diversos.

La gent va seguir amb gran expectació aquells enderrocaments. Abans, a primera hora del matí, s'havia comunicat als afectats l'enderrocament per tal que retiressin estris i pertinences. Tot i amb això sembla que de moment la cosa no es va prendre seriosament fins que no va començar la feina. Alguns propietaris aleshores van demanar més temps per retirar taulells de marbre o vitralls, cosa que va ser acceptada.

La gent, quan va veure com treballaven aquelles brigades municipals, que tenien fama de patir una gran galvana crònica, va començar a ficar-se amb ells amb penjaments com ara:

-Ganduls, ja era hora que treballéssiu, com es veu que teniu l'alcalde al davant, pocavergonyes!!!!

Els enderrocaments van començar per la vorera que va d'Abat Safont al carrer Sant Pau, on hi havia el Cafè Español, el teatre Olympia (l'antic), i un establiment molt popular, la Gran Barbería del Obrero, així com un conegut comerç dedicat a la venda i reparació d'acordions. Després van continuar per la vorera que toca al nostre barri i van anar enderrocant el Trianon, el Saló Venus, el Pavelló Soriano, el Teatre Nou i el seu Cafè, tan sols, això sí, la part afectada per les ordenances.

Alguns establiments més previnguts ja comptaven amb un tipus d'instal·lacions provisionals, en canvi d'altres es van veure abocats a la desaparició com ara el Trianon i el Venus. L'Olympia i el Pavelló Soriano es van tornar a edificar. Els guàrdies municipals tenien cura de mantenir l'ordre mentre es posaven al descobert les carcasses de les teulades i es desmuntaven rètols i guarniments de les façanes.

L'alcalde va supervisar tot el dia la feina i en acabar es van trobar amb un cobert fastigós instal·lat en un indret on hi havia hagut una antiga caldereria. El seu propietari havia construït uns precaris envans de fusta i llogava unes lamentables estances a necessitats i indigents, als quals els cobrava els diners un pinxo. Aquell indret devia ser tan horrible i brut que l'alcalde va recriminar de forma contundent el propietari i el va fer detenir, cosa que va provocar una ovació del públic badoc. Ja veieu que no hi ha res de nou, pel que fa a l'explotació dels desgraciats per part de la gent sense escrúpols. L'indret se situava en un lloc anomenat com l'antiga plaça dels Mistos, crec que devia ser un espai tocant a l'avinguda Mistral actual ja que aquella zona era aleshores molt deixada i plena de barracots i brutícia.

Aquella recuperació d'espai va permetre durant molts anys que les amples voreres acollissin les famosos i impressionants terrasses. Al Venus hi actuava la Bella Chelito, la famosa intèrpret de la Pulga que es va quedar temporalment sense teatre. Aquells enderrocaments van ser molt comentats i van causar sensació però un altre fet d'aquell any, la mort de l'Aragonès a mans del Nelo i la seva quadrilla, va donar nous temes de conversa a la gent i és que moltes coses no han canviat en excés, segons com es miri. El tema de l'amplada de les voreres, els porxos i la resta no es va solucionar i com que la cosa no estava clara els propietaris es limitaven a arrendar espais, per si un cas. L'any 1929 es va suprimir allò dels porxos, malauradament la Guerra Civil i la postguerra van potenciar que l'indret no acabés de tenir, malgrat ser tan popular, un urbanisme amb cara i ulls.

El llibre de Miquel Badenes, El Paral·lel, història d'un mite (Pagès, 1998) recull els fets en el capítol Enderrocaments al Paral·lel (pàgines 238/241). També a través dels diaris de l'època, com ara La Vanguardia, podem seguir gairebé en directe aquells esdeveniments. El diari explica que tampoc no complia amb la normativa el taller d'un pintor, Soler de las Casas, però que la construcció estava feta abans d'haver-se dictat aquelles ordenances i es va respectar l'edifici.

Probablement aquest taller tocava a la vorera del Poble-sec. Soler i de les Cases va ser un pintor important, fill de Frederic Soler, Pitarra, i seria interessant comptar amb més dades sobre aquest taller. Sovint oblidem que el nostre barri i el Paral·lel van acollir molts artistes plàstics durant dècades i d'aquí ve la comparació amb Montmartre. Ernest Soler va ser també escriptor i escultor i va tenir alguns èxits remarcables en el camp del teatre, amb comèdies, tragèdies i fins i tot el llibret d'una sarsuela, 'La roca de les mentides', la música de la qual era de Bosch i Humet.

La seva vídua, Rosa Hernan i Lloret, va donar moltes de les obres de l'artista a la Generalitat i es van repartir entre el MNAC, el Museu d'Arts Decoratives, al qual també van anar a parar objectes que eren del pare, Frederic Soler, i l'Institut del Teatre pel que fa als originals de l'obra escrita, o sigui, que la feina seria nostra si volguéssim fer un estudi aprofundit sobre el personatge sense haver de donar més voltes que un ventilador. Per cert, gairebé no hi ha obra del pintor que es pugui veure per la xarxa, al menys, de moment.

Per la documentació de l'època sabem que el bar La Tranquilidad, que més endavant es va traslladar a la vorera del davant, a tocar del carrer Cabanyes, es trobava a prop del carrer Sant Pau i també es va veure afectat.

PROJECTES ESCAPÇATS, ESPAIS PERDUTS I PARAFERNÀLIES TRIOMFANTS

La Fundació Miró compleix cinquanta anys i se'n cantaran les meravelles. Jo ja he manifestat en d'altres ocasions la meva opinió sobre tot plegat. Avui és un espai d'èxit, ben promocionat turísticament. La seva construcció -amb ampliacions posteriors- va fer que es perdés la Plaça del Solstici i que l'espai que s'havia d'haver dedicat a Guimerà quedés en poca cosa. L'estàtua va desaparèixer fins i tot, durant un temps. La Fundació, a la qual no trec mèrit, es podia haver fet a molts altres llocs, respectant i valorant aquell espai. Hi va haver poques veus en contra de com anava tot, una de les quals la d'Albert Marjanedas, qui va fer alguns escrits en els anys 90 del segle passat, un dels quals transcric.

Al menys es va recuperar l'estàtua del Manelic, fins i tot s'ha rehabilitat una 'mica' l'espai. Avui escoltava un programa de ràdio sobre Guimerà i es parlava de l'homenatge multitudinari que se li va fer, el 1909, un dels grans actes va ser dedicar-lo l'espai corresponent, amb l'estàtua inclosa. Albert Marjanedas va ser un activista convençut, un gran expert en arbres i jardins, participava en escoles d'estiu de mestres i va fer una gran tasca de divulgació. Crec que, per desgràcia, com sol passar a casa nostra, està força oblidat, fins al punt que no compta ni amb una entrada a viquipèdia.  Va ser l'autor d'un àlbum de cromos pioner, sobre els arbres de la ciutat. 

Fa  quatre anys es va fer un acte reivindicatiu de l'espai però no va ser massiu ni se'n va parlar tant com caldria. 

ELS JARDINS MANELIC DE MONTJUÏC (BARCELONA)

Albert Marjanedas

Un dels actes commemoratius més rellevants del multitudinari homenatge que Catalunya tributà al poeta i escriptor Angel Guimerà l'any 1909 fou la inauguració, en una zona contigua a l'Escola del Bosc de Montjuïc, de l'escultura d'en"Manelic", conegut protagonista de l'obra Terra Baixa, del propi Guimerà. Realitzada en bronze per en Josep Montserrat és avui, per tant, una de les escultures més antigues de Barcelona. Després de la inauguració, els que passaren a anomenar-se "Jardins Manelich" foren, sota la frondosa vegetació de l'antiga finca Laribal, cada vegada més freqüentats fins esdevenir eminentment populars, seu de cícliques trobades i cel.lebració d'arrelades efemèrides culturals.

Els projectes de J.C.N. Forestier per la Exposició del 1929, profundament respectuosos amb l'esperit del paratge, convertiren els Jardins Manelic en un esplèndid mirador sobre el Teatre Grec i la ciutat. L'àrea enjardinada relligava aleshores amb l'anomenada escala del Generalife, que condueix al roserar dels jardins Amargós, i amb la plaça del Solstici on modernament s'aixecaria la Fundació Miró, edifici que seccionà brutalment els principals eixos de disseny del mestre Forestier i aïllà els Jardins Manelic de la resta del parc.

Des del començament del segle i fins fa pocs anys, els Jardins Manelic foren un mosaic de camins i caminois per entre parterres geomètrics dibuixats amb plantes retallades de poc més d'un metre d'alçada, els quals encerclaven grups florals i un gran arc de sis palmeres de Canàries a l'entorn de l'escultura. El conjunt, ombrívol, era embolcallat per la vella arbreda de la finca Laribal, molt destacadament, entre altres, per llorers de bell port. Un dels oms monumentals de la muntanya morí de grafiosi durant la dècada dels 70. El pas del temps, però, no feu sinó enriquir encara més la imatge dels jardins. La gamma de les flors i dels parterres, sota la llum tamisada dels arbres i les palmeres, convertí aquest racó en un dels més bells de Montjuïc. Però aquest idil.li jardiner, mantingut durant 80 anys pels serveis municipals, fou finalment profundament malmès.

En efecte, el 1990 la Fundació Miró, conjuntament amb el Grup Uralita i l'Ajuntament de Barcelona projecten convertir aquest espai públic en un jardí d'escultura contemporània, com una ampliació natural de la Fundació. El nou projecte, obra dels arquitectes Jordi Ferrando i Jaume Freixa delimita i tanca la zona pels dos extrems amb portes metàl.liques corredisses, suprimeix de soca-rel tots els parterres geomètrics, escampa i redueix parcialment la vegetació environant, obre un únic i ampli camí central vorejat per dues franges de gespa, els quals aboquen a una esplanada oberta, completament entapissada de sauló. Esparses, arreu, s'instal.len vuit escultures modernes, obres de Tom Carr, Gabriel, Riera i Aragó, Perejaume, Plensa, Pep Duran, Enric Pladevall i Eran Verlinden. Perduren només, de l'antic jardí, alguns vells llorers, les sis palmeres de Canàries i l'escultura de Manelic ara puntejada, però, per quatre washingtònies, palmeres de nova plantació. Amb el nou projecte, per tant, els Jardins Manelic no solament perden el seu caràcter sinó també la seva significació històrica.

En boca de directius i autoritats polítiques, els discursos d'inauguració incidiren en "la forma más adecuada de acabar la ampliación de la Fundación Miró", en "un regal de Nadal per la ciutat" i "en obras de mejora de la vida ciudadana que crean un espacio de ocio y cultura muy importante que hace dar un salto cualitativo tanto a la ciudad como a la Fundación Miró". Ningú, però, va fer esment ni de la figura d'Angel Guimerà ni de l'arrelament històric, cultural i popular dels Jardins Manelic ni, menys encara, de l'excepcional vàlua artística de l'obra jardinera d'en Forestier y del seu deixeble Nicolau Mª Rubió en aquest racó de muntanya.

Per si fos poc, però, l'11 de maig de 1997 "El Periódico" denuncia la desaparició de l'escultura d'en Manelic, malmesa, segons sembla, per les maniobres d'un camió.

Un any més tard -1998- l'escultura d'en Josep Montserrat encara no s'ha reintegrat al seu lloc. L'àrea sencera està visiblement deteriorada. En efecte, no solament la vegetació circumdant està desatesa des de fa anys -molt destacadament la del sector nordoest, abocada al Teatre Grec, que colapsa completament la panoràmica des del mirador- sinó que algunes de les escultures contemporànies fins i tot han desaparegut. Manquen tanmateix alguns ròtuls, i un cartell penjat a la gran porta corredissa notifica, des de fa al menys dos anys, que s'entra en una zona en procés de remodelació. Es, avui, l'àrea més degradada del parc Laribal. Només caldria que un nou accident malmetés el pedestal de l'escultura d'en Manelic, avui solitari al bell mig del descampat, per acabar d'esborrar definitivament les més petites traces d'un passat immediat, iniciat el 1909 amb l'homenatge a un dels nostres literats i que ha perdurat fins fa pocs anys.

Si tal cosa succeís, s'acabaria d'aniquilar la que fou una veritable obra d'art en la història de la jardineria catalana, engolint alhora tot el seu llegat històrico-cultural. La pèrdua, en el camp de la jardineria, equivaldria a l'enderroc de qualsevol de les joies artístiques modernistes en el camp de l'arquitectura, si bé, en aquest cas, seria la societat i els propis mitjans de comunicació els que, per consciència cívica, intervindrien per tal d'aturar el procés. Tractant-se de jardins, i més concretament dels jardins Manelic, en canvi, cap entitat barcelonina ni cap persona física ha deixat sentir la seva veu ni sembla, fins i tot, que se'n hagin enterat.

Admetre la desaparició dels Jardins Manelic, impregnats de contingut, en nom de la modernitat o d'una pretesa millora en la qualitat de vida ciutadana, representaria consolidar el primer pas per a una propera "modernització" de tot el parc Laribal. Efectivament, el procés de profund deteriorament en que es troba abocat el parc sencer invita a creure que pugui repetir-se la trista experiència encetada en el jardí Manelic, el racó més antic i emblemàtic de la muntanya. Com s'ha demostrat en aquest cas, les més peregrines idees de restauració, d'actualització i de modernitat han trobat plena justificació intel.lectual davant d'una societat muda i insensible després, aixó sí, d'un llarg periode d'abandó i de la sistemàtica desaparició de les més petites traces del passat. I aquests criteris i aquesta realitat, tant en nom de la memòria històrica del nostre païs i de la nostra gent com en nom de l'art dels jardins, són absolutament inadmisibles.

A Montjuïc s'hi han fet moltes bestieses i s'han perdut espais verds. He d'admetre que hi ha llocs que han millorat, però la muntanya nostrada és un indret de risc. No trobo malament que amb motiu del cinquentenari ens parlin de les excel·lències de la Miró. Per cert, el pintor era viu quan es va començar i es veu que li semblava prou bé. Però una mica d'autocrítica de tant en tant sobre pèrdues absurdes no estaria malament.

Per cert, quan jo era petita per allà anaven a 'assajar' molts aspirants a torero, amb toros simulats, cosa que ens feia molta gràcia.

EVOCACIÓ DE JOSÉ MARIA VALVERDE I DE LA SEVA ÈPOCA

Avui fa anys de la mort de José Maria Valverde. Havia nascut l'any 1926 i va morir, a Barcelona, el 6 de juny de 1996. Va ser poeta, filòsof, crític literari, historiador de les idees i traductor.  Crec que paga la pena dedicar-li una entrada, encara que sigui breu.

Va passar la infantesa i l'adolescència a Madrid i, molt jove, va publicar el primer poemari. Va col·laborar en moltes publicacions importants, en ocasions firmava com a Gambrinus. Va residir a Roma, on va ser lector d'espanyol a la universitat i va conèixer Benedetto Croce.

L'any 1956 va obtenir la càtedra d'Estètica a la Universitat de Barcelona i es va vincular molt a Catalunya. Va col·laborar amb Martí de Riquer en una Història de la literatura universal. Més endavant, ja ell sol, va escriure Vida y muerte de las ideas (1981).

Va fer traduccions de literatura en anglès i alemany. Amb uns inicis juvenils propers a la falange va anar assolint un fort compromis social i polític, cristià i antifranquista. Per solidaritat amb els professors Aranguren i García Calvo, expulsats de la universitat de Madrid, va renunciar a la seva càtedra l'any 1964. Va marxar als Estats Units i, després a Canadà, treballant en àmbits universitaris. 

L'any 1976 el govern Suárez li va reintegrar la càtedra de Barcelona i va tornar a la ciutat, amb la seva família. L'any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi. Va morir als setanta  anys, a Barcelona. Posteriorment les seves restes es van traslladar a un poble de Sòria, el d'un seu gendre, el mateix que les de la seva esposa, Pilar Gefaell.

Va ser un home d'una gran cultura, molt valorat en aquells anys difícils, aquells que van tenir la sort de tenir-lo de professor en parlaven sovint. El recordo sobre tot en una ocasió, la darrera vegada que el vaig poder escoltar, en un acte de inauguració de l'Escola d'Estiu, que presidia, als Quatre Gats. Ironitzava amb el tema de la televisió, feia poc temps li havien fet una entrevista i aleshores la gent el reconeixia 'si no sales por la tele, no existes', va comentar.

No copio aquí la seva impressionant bibliografia. Per internet es pot trobar tot, aixì com fragments de textos seus i d'altres detalls biogràfics. Crec que, com tants altres personatges de categoria, és avui menys conegut (i menys llegit) del que caldria, sobretot a Catalunya, on va establir molts vincles personals i intel·lectuals. Pertany a una època complexa, difícil, en transformació i amb moltes esperances. Quan va renunciar a la càtedra va amollar la famosa sentència:

'Nulla estetica sine etica, ergo apaga y vámonos'.

El seu fons personal es troba dipositat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. Consta d'escrits publicats i no publicats, traduccions i notes manuscrites de José M. Valverde, documentació personal de l'escriptor, correspondència enviada i/o rebuda per José M. Valverde, recull de premsa, homenatges i cartes de condol adreçades a la família Valverde per diverses personalitats i organitzacions. El 2011 Jordi Amat va editar Fons José María Valverde (1942-1996). Fragments dʼuna biografia intel·lectual (Afers / CEHI) dins la col·lecció Els Papers del Pavelló de la República. Es tracta d'un assaig interpretatiu i un perfil biogràfic al pròleg, on fa una acurada selecció dels materials (cartes, articles i textos) del fons custodiat al Centre dʼEstudis Històrics Internacionals... 

(font: viquipèdia).

Elegía de primavera

¡Dulce tarde infinita,
anégame en tus aguas de oro quieto
donde el alma reposa sin angustias;
dame tu plenitud, que nada quiere!

Eres eternidad.
Tú me borras el tiempo y el espacio.

Todas las primaveras de mi vida
suben de mis bolsillos a mis manos.
Primavera de niño, en los balcones,
viéndola, como un mar, ante mí abierta;
y luego, en el paseo
-mientras que yo miraba
jugar a los demás, meditabundo-,
iluminando mi alma silenciosa,
sola como un mendigo...
(... y la rueda de niñas...)

Primavera de siempre, con el ansia
de quererla beber hasta encontrarle el fondo.
¡Que no quede una hoja ni una brisa
que yo no haya gozado!
¡Que no te vayas nunca, primavera!

Y el espacio no existe: aquí está el mundo.
En la hermandad del sol
este valle y el otro son el mismo.
Ya está fundido todo.
La tierra entera canta entre mis brazos,
y me llaman los montes nunca vistos
y siento aquí presentes las ciudades
donde sueñan muchachas ignoradas...

¡Primaveral tristeza de estar solo!
Yo quisiera tener bajo mis manos
pétalos de las rosas más lejanas,
y una voz de muchacha, suave y tibia,
guardada en la cartera...
Tristeza porque sí, porque estoy triste
cuando todo se alegra sin razones...

De "Hombre de Dios"

https://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Mar%C3%ADa_Valverde

http://amediavoz.com/valverdeJMaria.htm

PACO CANDEL, HETERODOX. UN CENTENARI

 

 

Francesc Candel Tortajada (1925-2007), conegut com a Paco Candel, ha estat un personatge singular i carismàtic, d’origen valencià, establert a Catalunya. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i diferents actes convergiran en la celebració. Va romandre tota la vida al mateix barri, avui molt diferent del de la seva infantesa. Va viure en diferents habitatges de la zona.

He estat llegint aquests dies la biografia del personatge, escrita per Genís Sinca. De fet no és ben bé una biografia, parteix d’un material anterior elaborat a partir d’unes trobades entre Sinca i Candel, abans de la mort de l’escriptor. Sembla que Candel va demanar que ‘no es parlés d’ell’. Aquelles trobades van generar un reportatge molt personal ‘La providència es diu Paco’, una mena de memòries que l’escriptor ja no podria escriure. En aquest extens reportatge ens ensopeguem amb gent propera a Candel, persones i ambients que es poden espigolar en la seva extensa obra narrativa.

Potser l’origen, íntim i personal, del material original, és, a la vegada un element positiu i negatiu. Moltes idees es repeteixen en més d’una ocasió i les referències a la vida quotidiana de l’escriptor (el gat, l’ocell) humanitzen però també distancien. S’ha suprimit material rellevant de l’edició de 2008, com ara unes entrevistes finals molt interessants, i s’ignoren els dietaris de l’escriptor, imprescindibles en una biografia més convencional per una banda però també més acurada i completa. En ocasions ens topem amb una estranya ambigüitat en els judicis polítics i literaris.

Tot plegat fa que suri una mena de manca de rigor històric en el llibre. Les biografies, al menys les que m’agraden, demanen extensió i més rigor i haurien de defugir la frivolitat. També és important la informació gràfica. Candel pot semblar una persona planera i senzilla però té molts matisos, moltes coneixences i moltes influències. L’ha mitificat gent que no l’ha llegit, compta amb un seguiment transversal per part de diferents sectors socials.

El llibre té en alguns moments un gran valor documental, quan parla de persones del barri o que s'hi relacionen, sobretot a l’època de la postguerra i el tardo-franquisme. Tot i que trobem a més a més un ampli ventall de persones, més o menys rellevants, que van contribuir a la fama 'candeliana', potenciada pel carisma de l'escriptor. Candel corre el perill de resultar més simbòlic que real. En tot cas el llibre és una bona primera aproximació al personatge, cal completar-lo amb d’altres textos i, evidentment, amb els títols més emblemàtics de l’extensa producció de l’escriptor. Candel va conèixer i apreciar molta gent diferent. Persones interessants, avui oblidades. Es pot dir que ha estat profeta a la seva terra, el barri on va viure, la biblioteca i algun centre educatiu porten el seu nom, el mateix que un premi literari que ha anat assolint volada i difusió. Té, fins i tot, gegant propi. Un gegant modest, com era ell o semblava ser.

Vaig guanyar en dues ocasions el Premi de Narrativa Francesc Candel. Després, a petició de la meva biblioteca, vaig ser jurat del mateix. Crec que les obres encara es poden presentar en català i castellà i la participació en català s’ha anat incrementant al llarg del temps. El tipus de premis, així com l’acte de lliurament, també han anat variant. Sobre la relació de Candel amb el seu barri fa anys vaig anar a un acte on hi havia l’enyorat Huertas Claveria. Aquest va incidir en què molta gent parla del ‘seu barri’ amb una bona dosi de mitificació quan, en general, ja no hi viu. No era el cas de Candel. Aquest va protestar, va aclarir que al seu barri hi estava d’allò més bé. L’escriptor rumbejava tot sovint una ironia remarcable. En una altra ocasió, en el lliurament del premi, fent referència a la modalitat de poesia va dir que ell no s’havia presentat mai a cap premi de poesia ja que si ‘no eres de la moda que agradava al jurat no tenies res a fer’.

Candel, crec, s’ha valorat més com a personatge que com a escriptor. Fa anys, potser avui no tant, alguns sectors ‘intel·lectuals’ mostraven un cert menyspreu per la seva obra. Però en el meu entorn popular recordo que es llegien força, al menys alguns. Una vegada una persona ‘entesa’ em va criticar que Candel donés veu i suport a autors humils, del barri, que escrivien de forma popular i senzilla. D’alguna manera Candel va entomar i va difondre la realitat d’una societat que estava separada en una mena de compartiments. El PSUC, amb el qual l’autor simpatitzava, va contribuir a un cert coneixement mutu però, al capdavall, la gent es va barrejar poc i encara passa una mica el mateix amb les noves onades migratòries...

La televisió, en alguna ocasió, va portar a la pantalleta narracions seves, malauradament tot es va fer amb pocs recursos. Una de les seves preferides era aquella, impressionant, en la qual una colla de fills es van passant el pare vell de casa en casa, fins que aquest mor pel camí. Pujol, amb totes les seves ombres, era susceptible al gran valor de Candel, al seu tarannà, i es va adonar de la necessitat de 'captar' sectors humans allunyats del que en deien 'la cultureta'. Em sembla que l'afecte i el reconeixement pujolista no feia el pes a segons qui. El mateix que la seva amistat amb persones bandejades del cànon nostrat per motius diversos, com ara Tomás Salvador. 

L'obra sencera de Candel es pot trobar a la 'seva' Biblioteca. He llegit que la filla vol transformar el pis de l'escriptor en museu, tant de bo la cosa tiri endavant. Havia llegit llibres seus, fa temps, narratius i sobre temes importants, com ara aquell en el qual va incidir en 'la nova pobresa' fent un recorregut pels menjadors 'socials'. Em caldrà tornar-hi. He sentit que Sinca havia de ser el comissari del centenari i que després no 'ha fet falta' comissari però que a nivell personal endegarà actes i visites. 

Un llibre molt 'distret' és el que va escriure després de la seva experiència a l'Ajuntament de L'Hospitalet. Paco Candel ha estat apreciat de forma més personal que literària, per gent d'upa però no va semblar mai que tot plegat li pugés al cap i l'apartés del seu entorn. Recordo que en una altre ocasió el vaig sentir comentar, davant de l'arribada de les noves masses migratòries: 'ara resulta que els catalans i els castellans ens assemblem més del que crèiem'.

Aquesta biografia de Candel, amb les seves limitacions, és imprescindible, no tan sols per acostar-nos més al personatge sinó, també, per conèixer a fons una època llarga i ombrívola però amb llums oblidades, i amb molta gent que avui no ens 'sona', gent en ocasions lligada a les parròquies, als bars de barri, metges sacrificats, com els que, en el meu barri, treballaven a Sant Pere Claver. No és ben bé la biografia que m’hauria agradat llegir però és un bon punt de partida i de debat per acostar-nos al personatge, encara que, fins i tot, tinguem d’ell ja un cert coneixement, sempre, inevitablement, parcial. 

En tot cas els centenaris d'escriptors, poetes, periodistes, sovint no tenen la difusió d'altres sectors. De vegades ni tan sols es fan reedicions de l'obra, tot queda molt limitat, lluny de la rellevància que mereix la celebració, amb molt poques excepcions. Esperem que no sigui el cas. En tot cas, al menys, el seu barri, encara que hagi canviat, segurament encara el 'venera', amb excepcions, que sempre n'hi ha alguna. És una sort per a un barri, un poble, comptar amb una figura rellevant i popular, un bon senyal de pertinença, vaja.

DIVAGACIONS A MIG MATÍ

De forma relativament habitual pel matí, via internet, dono un repàs a alguns diaris i a la tele miro, mentre esmorzem, alguna tertúlia d'aquestes en les quals s'opina de tot. Aquest 'tot', en molts casos, és un tot molt relatiu ja que hi sol haver un tema estrella, a l'entorn del qual es va donant voltes.

Al diari, avui, per variar, m'he ensopegat, amb el tema de les pantalletes, esca del pecat del nostre temps. Una bona manera d'eludir responsabilitats humanes és donant la culpa a la tecnologia del moment. Molts disbarats i exageracions ja s'arrosseguen des del temps de la picor, va canviant el context i els estris pecadors. Els perills encalcen el jovent, sobretot els adolescents, i se suposa que podem controlar el seu futur. La dèria pel control, actualment dels mòbils, amb prohibicions diverses en el mon escolar, es va incrementant. El que passa és que prohibir no sol funcionar, de vegades encara estimula més el desig d'allò prohibit.

En una d'aquestes tertúlies, i no és la primera vegada que em trobo amb això, s'han tallat alegrament les persones convidades (un economista, un pedagòg) per connectar amb tot aquest sarau de la senyora Leire, tan sols per mostrar-nos-la envoltada de micròfons i la resta. Sortir a la tele es llaminer, encara més quan, en ocasions, es promociona llibre propi, poca gent la defuig. A les tertúlies hi ha els conductors o conductores dels debats, els convidats 'entesos en un tema' i els tertulians habituals que surten a tot arreu sovint. A la llarga molts conductors o conductores dels debats acaben per opinar, son els veritables protagonistes, en molts casos.

Tot es fa depressa, els temes no es poden esgotar, hi ha poc temps i moltes tecles a tocar. Ens podem entretenir més amb la premsa, encara que sigui online. Avui llegeixo que un futbolista de categoria, jove, opina que voldria que els seus fills, si un dia en te, creixessin en 'un poble'. Diu més coses però aquesta l'han tret de context i l'ha escrit en lletres grans. Una periodista i escriptora toca el tema habitual sobre les pantalletes, diu que li sembla que al metro veu que es llegeixen 'mes llibres' encara que prevalgui això de consultar el mòbil. S'obvien també els continguts, als mòbils es poden llegir coses rellevants i de llibres 'en paper' n'hi ha de tota mena i a dojo. En paper es poden llegir moltes ximpleries ben relligades.

Quan es parla de la bondat dels pobles, en detriment de la vida urbana, s'obvia que de pobles n'hi ha molts, alguns de grandets amb sectors diversos. I que la ciutat és plena de barris que semblen pobles. De tot es parla 'en general i segons les pròpies experiències', sovint limitades en el temps. 'Queda bé' criticar les pantalletes i dir que 'no es pot viure a Barcelona'. Vivim entre tòpics assumits i frases fetes, poques coses s'analitzen en profunditat, amb temps, cal anar al tema vigent, cercar audiències... Un altra tema és quan algú parla d'educació i escola a partir de la pròpia experiència amb els fills, un o dos a tot estirar. 

Malgrat tot és el que hi ha, les tertúlies distreuen i, als diaris, sempre et trobes molta banalitat i repetició però també alguna perla. Fer-te vella, si conserves la memòria, és un risc, saber massa. Que ja sabem que el dimoni sap més per ser vell que no pas per ser dimoni. Un director d'escola que vaig tenir, durant els canvis educatius provocats per les transformacions polítiques, deia 'és com una peli que ja he vist'. La seva peli va acabar malament, per desgràcia. Les que jo he vist han anat acabant sense grans traumes però amb moltes decepcions i contradiccions. La vida, vaja.