DESERTS ESTIVALS I D'ALTRES FACÈCIES

En general, i des de fa anys, els estius son una mena de deserts informatius, fins i tot quan passen coses greus. Faré una excepció, lligada a la meva experiència personal, amb el primer canal, el qual encara ens ofereix una mica de debat interessant a l'hora d'esmorzar. El debat interessant ve quan cerquen gent que sap d'un tema i no 'que sap de tot' i quan es deixa de banda la picabaralla política recurrent i absurda però que omple espais amb poca feina.

Les persones, en general, som força incondicionals de les nostres emissores, dels nostres canals de televisió, dels nostres diaris... De vegades no pots dir res en contra, per exemple, de TV3, se suposa que és la nostra i és com criticar un parent proper. Això fa que hi hagi molt poca autocrítica, sumat al fet de què hi ha programes i personatges que trobo ximplets i amb els quals molta gent hi xala. Les gracietes diverses han fet forat, des de fa anys, i cada vegada amb menys gràcia, segons la meva opinió.

La tele nostrada, i també les altres, dediquen molta estona a cantar-se les excel·lències, si hi ha molta audiència se suposa que ho fan bé, tot va per números, vaja. Les minories, en això i en tantes coses, tenen molt poc pes. Si un llibre es ven o llegeix poc, no val res o poca cosa. Som en temps de xifres i audiencies i èxits. Tot plegat genera publicitat, calerons, i, al capdavall, tot funciona amb calerons.

Un altre tema és que molta gent poques vegades 'passa' del català al castellà i a l'inrevés. Les causes i motivacions son nombroses i complexes, el tema és espinós i potser val més no tocar-lo. La gent jove, un bon nombre, ja pot, fins i tot, anar directament a l'anglès. Malgrat això sembla que el doblatge, tan criticat fa anys, gaudeix de bona salut.

Avui la tele convencional té poc pes comparada amb les plataformes, hi ha un excés d'oferta i es fa difícil espigolar. A banda d'això es repeteixen un munt de series, algunes una vegada i una altra. Hi ha canals minoritaris, locals, que ho fan bé, amb pocs mitjans, però tampoc tenen gaire recursos i han de 'repetir'.

Avui, a més, tot ho pots veure i recuperar quan et sembla. Tanta facilitat está bé però tot perd màgia, o així m'ho sembla, és com abans et compraves una brusa amb tota la il·lusió i ara en tens trenta i te les poses una vegada o dues. De vegades hi ha gent més jove que veu fotografies antigues, de dies de festa, amb la gent ben vestida, i de vegades comenten que 'devien ser gent benestant', però moltes vegades no és així. La gent tenia un vestit, poca cosa, però en tenia cura, el planxava, el conservava i li treia un gran rendiment, als balls i festes s'anava 'mudat'. 

Si fins i tot es poden veure fotografies de comunions o casaments a barris humils, de barraques, a festes de poblets, amb la gent ben vestida, neta, ben pentinada i abillada. Un altre tema era la feina, a moltes feines es duien 'manguitos' i davantals per no embrutar-se. Jo vaig dur bata a l'escola fins que va semblar una cosa retrograda.

Segurament si fos jove ho veuria d'una altra manera, ep.

HISTÒRIA RECREATIVA PER A NOSTÀLGICS I MITÒMANS

 

Malgrat el rebuig que ens pot produir, avui, el sistema monàrquic, sembla que els mites lligats a determinats personatges continuen vigents. Un personatge al qual tinc, fins i tot, mania retrospectiva, a causa de l'excés de cinema, biografies, literatura i de tot, sobre la seva persona, és Elisabeth d'Àustria. L'imperi austro-hongarès compta amb personatges singulars i el seu final va portar als grans canvis i a les guerres mundials. Crec que en el context d'aquell imperi podem trobar gent rellevant, més i tot que l'emperadriu. Moltes coses van contribuir al mite de l'emperadriu, bellesa, assassinat prematur, llegenda... Vam xalar de jovenetes amb la Sissi de Romy Schneider, després la mateixa actriu va esdevenir un mite tràgic i va reprende el personatge a la pel·lícula de Visconti sobre el seu cunyat.

Elisabet  era guapa, no ho negarem, és clar que sempre l'hem  vist ben vestida i ben pentinada, en quadres i fotografies. Tenia manies diverses, algunes de molt greus, i no renunciava als seus privilegis ni al seu servei devot tot i que en alguna ocasió, si li semblava que no la pentinaven com calia, amollès algun bolet. Ni rebel ni res d'això. Viatjera impenitent, objecte d'estranyes veneracions, als retrats, això sí, sempre te la boca tancada car es veu que tenia mala dentadura.

Les biografies es copien unes d'unes altres, no és fàcil trobar coses noves, hores d'ara. Per a més desgràcia pel mig va morir, de forma encara no aclarida, el seu fill, en companyia d'una amant joveneta, allò de Mayerling, que també ha generat molta literatura. Aquest xicot era complicat, al capdavall com es pot ser, en aquest tipus de famílies? Famílies molt privilegiades, per desgraciades que fossin, si comptem amb com estava el mon en aquell temps. Avui sabem que tots som, o hauríem de ser, iguals, encara que n'hi hagi de més iguals que uns altres. 

No entro a fons en el tema històric ni anecdòtic, per la xarxa hi ha de tot i més. En  tot cas, fins i tot canviant la realitat es poden fer bons llibres i bones pelis. Això sí, tot s'ha de posar en el context de la ficció. La resta es llegenda. Avui m'ha vingut al cap aquesta senyora ja que per TV3 pasaven 'L'emperadriu rebel', una peli que no em va fer el pes i que amb algunes pretensions innovadores continua incentivant el mite i el seu entorn.

EL 'DÚO DINÁMICO', JA INCOMPLET PER SEMPRE

 

No em puc estar de comentar la desaparició de Manuel de la Calva. Era gran, la vida passa i tot un mon s'esvaeix. Quan jo era una adolescent teníem adoració pels cantants, que aleshores vivien a Barcelona. En una ocasió, érem unes criatures, fins i tot vam anar a casa de l'Arcusa, ens va rebre la seva mare, molt amable, ells acabaven de marxar i encara els vam dir adéu des del carrer. Jo no n'hauria estat capaç però una  veïna de la meva edat era molt decidida. Els seguíem les nenes, els xicots no gaire, o així m'ho sembla.

A l'escola hi havia algunes nenes que vivien a Montjuïc, algunes a les barraques i d'altres en habitatges una mica precaris. Anaven i venien de la meva escola en grup i es van ensopegar amb què els estaven fent unes fotos promocionals, amb aquelles armilles típiques. Van venir encantades d'haver parlat amb ells i ho explicaven amb emoció.

Van fer una llarga carrera, com a músics sobretot, van fer cançons per a molta gent, es van separar i es van tornar a reunir, van acabar per viure a Madrid, per feina. Els seus concerts a llocs com el Liceu eren seguits per moltíssima gent de la meva època, dones la majoria. Jo i la gent del meu temps vam créixer i, en algun moment, ens vam tornar progres de pa sucat amb oli i allò del Dúo Dinámico no 'quedava bé'. Va esclatar la Nova Cançó i els grups que cantaven en anglès, per una altra banda, van assolir 'prestigi'.

Ha estat habitual, per part de gent més jove que jo, fer brometa irónica sobre el seu tipus de música. Tenen cançons inoblidables, allò del 'Resistiré' va fer furor durant la pandèmia. Molta gent que diu que seguia els 'Beatles' seguia al Dúo Dinámico en la intimitat i, a tot estirar, als Beatles passats per les versions dels Mustang. El passat sempre es disfressa al gust del que cal. Hem arribat a tanta ximpleria que hi ha qui creu que allò de 'quince años tiene mi amor' tira a pederàstia barata. Ja no m'estranya res, la veritat.

El temps passa i tot canvia. És la vida. No em puc estar de repetir un tòpic recurrent, 'ja no es fan cançons com aquelles'. Però no es cert, se'n fan i se'n faran i sorgiran nous grups. El Dúo Dinámico va generar el sorgiment d'altres duets, com el Rúbam. A la banda sonora de la meva vida hi ha un munt de músiques, entre les quals, moltes d'aquelles cançons d'ells i d'altres, lligades als meus quinze anys, a les festetes als pisos familiars, a una societat carrinclona en molts aspectes però que, al capdavall, era la nostra.

He escrit en algunes ocasions sobre ells, amb tants anys de blog, no és gens estrany. Unes entrades que, per cert, ja tenen anys, també:

https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Din%C3%A1mico

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2011/08/passat-i-present-del-duo-dinamico.html

MISCEL·LÀNIA INFORMAL

Hi ha opcions lingüístiques que no entenc gens, com ara això de 'pastera'. Pastera, en català, no tenia res a veure amb les embarcacions precàries dels migrants, fa tot l'efecte que es va triar el mot per semblança amb el castellà, cosa que en d'altres ocasions s'evita tant com es pot. No és l'únic cas però com que amb això de les Balears ha tornat a sortir el tema he recordat algunes protestes sobre el mot, de fa anys.

Sembla que això de les Balears ha inquietat, les Canàries son molt lluny i fa anys que s'han d'espavilar com poden. Entenc les inquietuds de molta gent davant l'arribada massiva d'estrangers però, agradi o no, és així i cada vegada n'arribaran més i més, tal i com està el mon actualment.

Hi ha poca memòria sobre quan a Catalunya, a Espanya, s'havia d'emigrar, a regions de l'estat però també a Alemanya, a Hispanoamèrica. Sembla, com deien abans, que sempre hem menjat calent i amb cullera de plata. No hi ha solucions efectives per a aquestes coses, tan sols es poden anar prenent mides puntuals, pedaços. Al menys la gran majoria d'infants estan escolaritzats, potser mal repartits, no diré que no, pero penso que l'escola bàsica funciona, en general, molt bé, malgrat els apocalíptics.

Un altre tema que aquests dies trobo inquietant i exagerat és això de magnificar coses com ara que en algun lloc hi va haver algun fet desagradable relacionat amb l'ús del català. Si en algun lloc no m'atenen com cal no hi torno però no acostumo a muntar saraus mediàtics a la xarxa. Tot això el que fa és anar tirant llenya al foc i no estem per aquestes coses, per sort hi ha molta gent que el que no vol és soroll. 

De vegades, amb tot plegat, el que s'aconsegueix és més incomprensió i malestar. Les xarxes multipliquen les coses i la gent és capaç d'escriure tota mena de ximpleries que, abans, tan sols hagues repetit a la taverna, amb els amics. El pitjor és passar a les 'vandalitzacions' o als insults passats de voltes. 

El pitjor és que hi ha persones, als mateixos mitjans, que diuen molts disbarats i després son els primers en malmetre la llengua nostrada sense manies i pensant que 'fan gràcia'. I potser en fan, ep, que encara és més trist.

FALSES OPINIONS PÒSTUMES

Ja fa uns quants dies, aquest estiu, que 'La Vanguàrdia' publica unes entrevistes fictícies, amb retrats ficticis, fetes pel periodista Xavi Ayén, a personatges ja desapareguts. Pensava escriure sobre el tema, no m'agrada gens això de fer opinar algú que ja no pot opinar però m'ho vaig deixar córrer, de moment. 

La germana de Montserrat Roig ha llegit la dedicada a l'escriptora i ha enviat una carta al diari protestant, amb raó, cosa que ha encès els ànims de la gent que, fins ara, no havien dit res sobre aquest espai. Suposo que el desconeixien, tot i que La Vanguardia és un diari popular, que molta gent critica i acaba llegin o fullejant.

Tampoc m'agrada una cosa que se sol fer amb certa facilitat, opinar sobre què pensaria algú que ja no hi és sobre un tema en concret. Son coses que no es poden saber ni imaginar, és clar. Però fins ara no recordo grans protestes a l'entorn d'aquesta mena d'especulacions. Les entrevistes inclouen una mena de retrats, horribles pel meu gust, fets amb intel·ligència artificial.

Per altra banda Xavi Ayén és un gran periodista, malgrat que no agradi aquesta secció, i és que per la xarxa les desqualificacions de molta gent son, en alguns casos, passades de voltes, afecten el periodista, el diari i fins i tot la societat actual. Les entrevistes ja se sap que no son veritat, no s'enganya ningú, i, en tot cas, és pot debatre sobre el fet d'especular d'aquesta manera sobre opinions pòstumes imaginàries.

El que em sobta és com s'escalfa la gent que, fins ara, no sembla que s'escandalitzés de la resta d'entrevistes. I ja dic, soc la primera en rebutjar que es faci opinar, al diari, a la ràdio o a la tele, algú del passat, que avui, si visqués, aneu a saber què pensaria i com hauria evolucionat.